Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís de les oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l’estiu
ha badat violent, i que s’omple
d’aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per a la submisa fe de després.
Gabriel Ferrater: Ídols (dins Teoria dels cossos -1966)
obstinacions 
Ferrater cada dia m’agrada més!
A mi també, júlia. Crec que, a més, és u n poeta que “suporta” molt bé les relectures.Gràcies per contactar amb aquest bloc, i per poc que pugui compta amb mi el 25F.