Estellés eròtic


“Anem al llit”, et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
“Anem al llit”, et mussite, i t’agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l’orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: “Anem al llit.”

Extret de l’antologia “Vicent Andrés Estellés/ Poesia Eròtica” (Editorial Laia, 1985)
Anuncis

En l’obsessió del buit


AIXÍ COM van escriure alguns poetes
que era la llum, l’obsessió de la llum,
allò que els feia viure
però alhora llanguir, ara puc dir
que m’obsedeix el temps
i el pas lent de les hores.
I em commou el silenci del trànsit
de les vides alienes
i la fressa del vent que acompanya els minuts
mentre esguardo un no-res
que em retroba, assegut, sota el pont
del riu sec que alimenta amb el fred
de les aigües absents el meu aire.

poema EN L’OBSESSIÓ DEL BUIT, del poemari UNA OBSTINADA IMATGE (ed. Òmicron, 2009)
la fotografia és de Fatima Silveira (1000imagens.com)

La mort i Pablo Neruda


Pero la muerte va también por el mundo vestida de escoba,
lame el suelo buscando difuntos,
la muerte está en la escoba,
es la lengua de la muerte buscando muertos,
es la aguja de la muerte buscando hilos.

La muerte está en los catres:
en los colchones lentos, en las frazadas negras
vive tendida, y de repente sopla:
sopla un sonido oscuro que hincha sábanas,
y hay camas navegando a un puerto
en donde está esperando, vestida de almirante.

Sólo la muerte (fragment), de Pablo Neruda: Residencia en la Tierra
Fotografia de Lluís Grané: Escales

Però hi ha el verd del Sena


Però hi ha el verd del Sena
i naus, dessota el Pont Royal.
Ara només noms
m’invoquen la memòria.
Trista corrua dels anys perduts,
dels anys que es poden perdre.
Però hi ha el verd del Sena.

Torno amb el bri verd del somrís
perquè hi ha el verd del Sena.

poema PERÒ HI HA EL VERD DEL SENA, de BERTOMEU FIOL, dins Continuació o represa dels poemets de Montsouris (Llibres de l’ossa menor, ed. Proa, 2007)
la fotografia és de Jose Gama (1000imagens.com)

Tres epitafis de l’Estellés

I
t’havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t’has mort en caure de l’escala

XVII
no recordes la teua mort i és el millor que et pot passar
no et recordes tampoc d’haver viscut
sempre et recordes mort

XX
intentes recordar un vers de salvador espriu
que et faça una distreta companyia
però t’és més difícil que canviar de postura

poemes extrets d’Epitafis, Vicent Andrés Estellés (1962)
La fotografia és pròpia: Cementiri a Glasgow

In memoriam, Mario Benedetti

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
y decirme “¿Qué tal?” y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico
Mario Benedetti, 1920-2009
fotografia de Paulo Bizarro (extreta del web 1000imagens.com)

Un sonet de Carme Guasch


M’aturo a mig camí i passo balanç.
Algú, sense adonar-me’n, m’estafava,
perquè el compte del viure que s’acaba
em llega un guany de sorra entre les mans.

Algú, deslleialment, sense descans,
m’ha anat robant el goig de l’hora blava
deixant-me sense rei i sense saba,
vençuda per la neu i els huracans.

He pagat amb escreix el que devia.
De tot allò que van donar-me un dia
no em queda ni interès ni capital.

Passo balanç i tanco per fallida.
Només la mort des del silenci em crida.
El meu futur està sembrat de sal.

del poemari Amat i amic, Carme Guasch, Llibres de l’Escorpí , ed. 62, 1985

La paraula de Rosa Leveroni


Desmai de cap al tard damunt de l’aigua
adormida del port. Els núvols grisos
deixaven la tristesa de sentir-se
orfes del seu rosat botí de posta,
sobre el mirall opac. L’ala del somni
ratllava les cobertes treballades
d’un íntim cansament. Ja cap bandera
no ornava els mastelers. I les desferres
dels bots abandonats eren la muda
crida del desesper. Els nostres passos
ressonaven pel moll i les paraules
foren el lent sospir de la nostàlgia
d’un viatge mai fet… Ah! les inútils
veles del mort desig, ¿com desplegar-les
al vent que no vindrà per a portar-nos
al goig del mar obert, a l’alegria
de les ones batents, si els braços àvids
d’aquest port desolat ens retenien?

Poesia. ROSA LEVERONI. Edicions 62, 1981,