He passejat pels llençols
freds i arrugats de la por
amb la nuesa de la pell
gronxada pel vent.
Dins l’ordre del joc m’ha tocat parar,
i tu en fas estralls si no puc jugar.
I ara,
m’has acariciat la nit amb les teves aspres mans.
-no em deixis a l’alba
perquè vull morir abans.
obstinacions 
Es un poema preciós, no coneixia aquesta poetessa. el vers final es contundent. La investigaré…Una abraçada.
Gràcies pel poema!Ara el llegeixo i ja no em sembla meu… no sé si t’ha passat algun cop…:)(hauré de rellegir el poemari)una abraçadamontse
Hola Sandra, certament contundent el final. Pots llegir coses de la Montse Assens seguint l’enllaç que hi ha al seu nom al text.
Hola Montse, sí que m’ha passat, fins i tot alguna vegada algun poema que inicialment em semblava molt bo m’ha decebut de mi mateix en rellegir-lo. Ara ja no em passa tant, però amb el primer llibre, va arribar a ser traumàtic (per dir-ho d’alguna manera). Va bé, de tent en tant rellegir-se un(a) mateix(a).
bonic poema,li habia llegit alguna cosa als relats en catala.que tingueu un bon diumentgesargantana 😉
T’informo que he inclòs aquest post a la meva secció de Blogs degustació d’avui.