T’escric des d’un desert
on el desig es perd, dunes enllà,
on s’esqueixen les pells
sense interfície,
on la set és ja l’únic que puc beure.
I et veig des del desert
que aquesta nit abriga,
una agonia indòmita i molt lenta
de sentits fets tempesta.
poema TACTES (III), dins el poemari ELS MURS DE L’ODI, Ed. Òmicron, 2007
fotografia de Karin Rosenthal
fotografia de Karin Rosenthal
obstinacions 
Certament, el desert t'ubica en l'absència de sensacions, em duu a la solitut.no vull desvetllar-ho, no em toca.Només que em sembla un poema, plè de sensibilitat, i preciós.
Hola Antoni. Me n´alegro molt de haver trobat el teu blog. Dels primers que conec de poesia en català.El teu poema m´ha agradat molt. Es trist i em porta a terrenys de solitud, tristor i angoixa.Les meves felicitacions i una abraçada.Joan