Vita brevis

No és que tinguem poc temps, sinó que n’hem perdut molt. Prou llarga és la vida i més que suficient per acomplir les més grans empreses, si s’esmerça bé tota; però quan s’escola en el luxe i la negligència, quan a res bo no es dedica, en veure’ns empesos per l’última hora inevitable, sentim que ha passat aquella vida que no ens havíem adonat que caminava. Així és talment: no hem rebut una vida curta; nosaltres l’hi hem feta; no en som indigents, sinó pròdigs. Així com les riqueses, àdhuc abundoses i règies, si cauen en mans d’un amo viciós, són en un moment dissipades, però confiades aun bon custodi, encara que siguin mòdiques, creixen amb llur mateix usatge: així la nostra vida és molt extensa per qui bonament sap disposar-la.

DE LA BREVETAT DE LA VIDA, de L.A.SÈNECA, trad. Carles Cardó, 1924

la fotografia és pròpia: Monestir de Poblet

Anuncis

IMPOTÈNCIA


Com un mussol que sotja nit i esquerdes
m’he retrobat, ahir, cercant metàfores.
Tot és prou vell, prou nou, tot és prou bèstia
perquè siguin les dents i no l’espasa.

I et mossa un neguit, les genives ara.
No et folla la pell, si bruna, si blanca,
d’un animaló, la pota excitada.
És la força perduda que t’abraça.

Crema, sota la tarda que es despulla,
un dit las que vindria estaca o llança:
fruita tarada dins l’escuma blanca,
dins l’escuma bruna, damunt l’onada.

poema IMPOTÈNCIA, de Josep Albanell, dins TRACTAT DE VAMPIROLOGIA (Paraula Menor, Ed. LUMEN, 1975)
fotografia extreta del web 1000imagens.com

Cafè Laie, de Manuel Forcano


L’hivern són les paraules que em dius

sense cap fulla. I el fred de no saber

què contestar-te. És una aixeta oberta que no raja,

el silenci. Un sol tebi il·lumina el fons

de les tasses ja begudes.

I vindrà l’adéu

com el foc que dorm al cap d’un misto.


Cafè Laie, de Manuel Forcano, dins Corint (premi Jocs Florals de Barcelona), ed. Proa 2000

la fotografia és extreta del blog Nòmades del vent

Saxo blau marí


No facis cas del somni que et vol prendre.
Escolta el blau de l’aigua que no dorm
i s’emporta els fantasmes mar endins.

Escolta el blau de la finestra viva
pintada en un paisatge blau naixent.
I el blau del bol xinès de porcellana,
blau de muntanyes blaves, blau anyil
d’amors enamorades. Blau sedós
d’iris blaus, de glicines i jacints,
de jardins on les mans són carícia
i obren tardes celestes als camins.

No escoltis el vell somni d’altres mons,
queda’t aquí aquest vespre, vine amb mi
perquè la lluna et vegi. Escolta el blau,
la blava veu d’un saxo blau marí.

Saxo blau marí, d’Olga Xirinacs, dins Grills de Mandarina (2004), extret d’ÓSSA MAJOR -poesia completa 1977-2009; ed. ÒMICRON, 2009