Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!
Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba.
Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraçam del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!
Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.
poema extret del poemari SAL OBERTA, MARIA-MERCÈ MARÇAL, dins Llengua abolida (ed. 3 i 4, 1989)
obstinacions 
Gràcies per triar aquestes petites joies, ara que el poema se'm fa monóton i repetitiu. 🙂 una salutació
gràcies
Maria Mercè marçal és una de les meves poetes predilectes. Bona tria!
He, he, em sembla que t'has inspirat en el sonet que vaig posar a Facebook per posar un sonet eròtic aquí. Evidentment més fi, més subtil i d'una qualitat a la que el meu ni s'acosta. I especialment la sensualitat de les dones quan escriuen sobre coses d'aquestes és insuperable. Mira si no: http://www.terra.es/personal5/itaka2002/poesia/GIACONDA_BELLI_poesia/proyectodecancion.htm
Gioconda Belli: Proyecto de cnción
…
Sandra, prova de llegir-lo en veu alta, marcant-ne el ritme i veuràs que la repetitivitat únicament és un artifici que potencia el sentit i la passió que transmet el poema.Gràciies a tu, Clídice per passar per aquí.Ma-Poc, compartim gustos.Jordi, ni els teus ni els meus sonets s'acostaran mai als de la MMM, ja ens agradaria…