Com un cruixit de fusta,
el so somort de passes m’anuncia
que arribes allà on sóc, altra vegada.
amb un cert desesper he obert finestres
des de les quals vaig espiar-te un dia
per si tantes remors com m’arribaven
eren, potser, l’avís del teu retorn.
Ara per fi he sentit cruixir les fustes
que conformen aquest pont que ens uneix
i he percebut que el vespre
ja no serà el repòs dels solitaris.
poema extret del meu poemari El dilema de Faust, Òmicron 2010
obstinacions 
Ja ens avisarà quan es publiqui, doncs, preciós poema.
Gràcies Júlia, us en tindré al corrent 🙂
Es preciós, Antoni.una salutació.
M'agrada Antoni!