Besades estellesianes


No puc ja més! Car et sabies pres
del do d’un bes del tot inesperat.
Cos que has amat! Ara puja l’enyor.
Sols un pudor, implacable, t’ha atret.
Per aquest fet o per aquest debat,
hi haurà combat o bé secret afany.
El desengany no t’ha de valer res.
Perdura el bes del qual t’has sentit pres.

Extret d’Els amants, dins Manual de Conformitats, Vicent Andrés Estellés, obra completa, (edicions 3 i 4, 1977)
la fotografia és de Roberta Jardim (1000imagens.com)
Anuncis

Somnis amb Pessoa

Ara mateix, que sóc inert a l’oficina, i se n’han anat tots a dinar tret de mi, observo, a través de la finestra entelada, el vell oscil·lant que recorre lentament la vorera a l’altra banda del carrer. No va begut; va somniador. Està atent a l’inexistent; potser encara espera. Que els Déus, si són justs en llur injustícia, ens conservin els somnis encara que siguin impossibles i ens donin bons somnis, encara que siguin baixos. Avui, que no sóc vell encara, puc somniar les illes del sud i Índies impossibles; demà potser em serà atorgat, pels mateixos Déus, el somni de ser amo d’un estanc petit,o jubilat en una casa dels afores. Qualsevol dels somnis és el mateix somni, perquè són tots somnis. Que em canviïn els Déus els somnis, però no el do de somniar.

text extret del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, (traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Quaderns Crema, 2002)
la fotografia és de Jacob Lopes (1000imagens.com)

Les coses que ens hem deixat de dir


Hem vist passar, feixugues, les paraules
i hem compartit, callats, les campanades
que anaven marcant hores que els rellotges
van ignorar: els pensaments són busques
aturades. De tarda hi ha una boira
que els ulls han esquinçat mentre les dents
cruixen al ritme amb què el silenci es glaça.
I hem procurat que cap gest no destorbi
el pas del temps a què ens hem conformat.
Un dia vam pensar que ja ens havíem
dit tot allò que mai podríem dir.
No sé si ho hem dit tot o entre les coses
que ens hem deixat encara hi ha mentides
que havíem preparat per si arribava
el temps en què les mans perden el tacte.

poema Les coses que ens hem deixat de dir, del llibre El dilema de Faust, (ed. Omicron, 2010)