Ara et penso -tan lluny!-
i t’invento un posat
expectant, perquè m’omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t’invento
un posat expectant
perquè m’omplis la tarda.
poema ARA ET PENSO, de Miquel Martí i Pol, dins AUTOBIOGRAFIA, Ed. Empúries 1984
fotografia: Contemplaçao, de Rui Bonito (1000imagens.com)
obstinacions 