Sempre ve de l’altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica de matins abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es despulla.
poema Envellir, de Ricard Mirabete Yscla, dins Les ciutats Ocasionals, (premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental Estabanell Energia 2008) Tèmenos Edicions 2009
fotografia 1000imagens.com
obstinacions 
Aquest poema el vaig llegir a la presentació de Ricard a la bilio dels Monjos, és bellíssim. una abraçada.
La primera frase em sembla impecable.
Sandra, coincideixo amb tu. Crec que és un dels millors poemes del llibre.
És cert, Clídice, la primera frase és d'una concisió i contundència genials. A mi, però em van captivar els dos versos següents:"El futur com una espasa prima i fredaet cus els dits de les mans i envelleixes."En tot cas, un poema molt bell.
Moltes gràcies, Antoni! Per la generositat de compartir el teu blog amb poemes d'altres que compartim una mateixa obstinació per escriure.A reveure!
Jo, que estic en el procés,trobo molt encertada aquesta apreciació poètica que, naturalment, sols pot ser parcial.