El meu carrer

El meu carrer feia tot just dos-cents metres.
Hi havia magatzems, botigues d’ous i una comissaria
que a la nit prenia l’aura misteriosa
de les comissaries del franquisme.
Feia por fins i tot anar-s’hi a fer el carnet d’identitat.
En el mateix carrer hi va viure molt temps
mitja família i el vam abandonar quan va morir la mare.
De vegades hi torno i se’m fa estrany
saber que allà on vivíem hi ha altres vides
i que aquells magatzems s’han convertit
en un bar de disseny o en galeries que exposen
quadres a preus inassequibles.
Recordo que a l’estiu, quan era l’hora
en que el sol més intens cremava els porticons
dels balcons, ens tancàvem
amb l’absurda esperança que els sostres alts de casa
poguessin protegir-nos de l’escalf de la tarda.
No teníem telèfon, el pare no en volia
creient que aquesta absència ens incomunicava.
Hi vam créixer feliços, amb tristeses forçades,

en aquell vell carrer de Ciutat Vella, que sento meu encara

Anuncis

2 comments on “El meu carrer

  1. Realment és una sensació estranya veure els teus espais ocupats per altres persones, com si no pogués ser que no sigueu parents, com si les pedres haguessin de retenir bona part de la nostra essència i sigui impossible passar sense adonar-se'n.

  2. És veritat, Clídice. Jo diria que un dels grans misteris als que ens enfrontem en aquesta vida és l'existència dels altres, saber què són, què fan i quines son les raons de les seves existències. Sobre tot quan oicupen espais que en algun moment havien estat nostres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s