¿Quin mar de vidre espera més enllà
d’aquesta claredat, quina incertesa
ofega els vents manyacs, quina desídia
ens venç, acomodada al nostre son?
Sabem pels vells que res no és pas com era,
que allò més inequívoc muda avui
només en anecdòtic, fins i tot
que al més lleu dels dolors hi ha desmesura.
El cel es va enfosquint amb els silencis
de tot el que callem: no gosaríem
abandonar, amb supèrbia, l’escenari
i optem, ara que és fosc, per amagar-nos
al refugi solemne de les hores.
Hostil, el sol denosta la nit tendra.
obstinacions 