Ens amaguem darrere
de les coses apreses,
i ens mirem
-enfilats com l’Estilita en la columna
des de la qual s’abasta
l’imperi implícit de la nostra follia-
com les coses s’aturen
i el progrés de les hores
és un ritu monòton.
Ja fa temps que ens anem conformant
amb descriure l’angoixa
dels silencis estàtics,
i a observar el desert on miren d’arrelar
desordres i neguits,
com un vell jeroglífic.
Del fons de l’ingrat tedi,
emergeixen certeses
per a donar resposta a qüestions improbables
que mai vam plantejar-nos.
fotografia extreta del web letrasporletras
obstinacions 