Es va rompre l’amor un matí fred
de núvols i foscors a les parets
-la pluja vomitava les paraules
que es feien grans en forma de retrets -.
No ens vam conèixer amb els ulls borrosos
que entelen els colors de les finestres,
privant-nos de l’olor de les muntanyes.
Ja saps a quin racó dorm el silenci
quan sembla que l’instant ha cridat massa.
Penso de lluny sense saber tenir-te
que, abans, l’amor tenia poques lletres.
Del nostre amor és l’amor de què parlo.
era senzill, l’amor de poques lletres,
l’amor d’aprendre a ser pells de tendresa.
poema de Bruna Generoso i Miralpeix, dins ON HAS DEIXAT LA VEU?, Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2010 (Ed. Viena, 2011)
obstinacions 
Hola, Antoni,Que bonic que queda, amb la imatge que l'acompanya. Moltíssimes gràcies, de veritat, és un plaer sortir al teu bloc.Una abraçada,Bruna
Gràcies a tu, Bruna, pels teus poemes, i per deixar que els compartim.
Hola Antoni no se on he descobert el teu blog, sense obstinació, però he arribat.De vegades quan un poema m'agrada, deixo qeu em penetri i em deixo…Quan l’amor s’esquerda…Ai l’amor quan es trenca,segurament que primer s’esquerdai per cada escletxa hiva entrant el fred i el gel…De vegades el silenci dorm i ronca.L’amor sempre és senzillsom nosaltres que el sembremde llavors que floreixen en complicacions,freds, i el que és pitjor, indiferència…Des del far bona tarda.onatge
Gràcies, onatge. Benvingut a aquest modest racó poètic.