No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.
poema, El nàufrag invoca la pàtria, dins “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Ed. ÒMICRON, 2008)
la fotografia és pròpia: Camí de ronda, entre l’Ametlla de Mar i Amposta
obstinacions 
Encara em queda un boci de camí per fer, però ja no vull avançar. I les veus que abans em cridaven, ara les trobo llunyanes.
Cada vegada més llunyanes, les veus que ens cridaven, icada vegada més estranyes. Un plaer llegir-te per aquí, Olga.