Txaikovski i la mort

Entre tots els records, potser el pitjor

la mort d’aquells amics que van deixar-nos

empremta més enllà de conservar-ne

la imatge encara fresca passejant

amunt i avall pel pati de l’escola.

D’un d’els he conservat a la memòria

els bongos que posaren al damunt

d’un taüt clar i discret. Quantes vegades

ens va passar pel cap el suïcidi

com un gest de protesta adolescent

contra el món que de sobte descobríem?

Després del funeral, vaig tornar a casa

i em vaig posar un vinil: la Serenata

per corda de Txaikovski va allotjar-se

per sempre al meu cervell com un sinònim

de totes i cada i una de les morts

a què hagut d’assistir des d’aquell dia.

Poema Txaikovski i la mort, del llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012

la fotografia és de Lluís Grané: Hospital Sant Jaume (Manlleu), abans d’aterrar-lo