Un temps pausat s’obre camí en la cambra
i mira de fugir per les escletxes
dels finestrals des d’on el món se’ns mira.
Les fulles grogues són una cruixent catifa.
Els vespres donen forma als marges pedregosos.
Tot és camí de vides que transiten,
arquitectura de vells somnis inconclosos,
retorn al fred, als colors del capvespre,
enyor d’espais on els amants fan seves
velles ciutats perdudes de llegenda.
Potser mirar no sempre vol dir veure-hi:
la pell percep silencis que no es senten.
obstinacions 