Has intentat escriure tantes coses
que s’han quedat al calaix dels esforços
vans de la nit! Et perduren uns somnis
que no has tingut i entre tènues silencis
vas confegint un futur prou amable
ara que sents més a prop la vellesa.
Brusc, el mirall et retorna decrèpits
confinaments dins un cos que s’esquerda
i una mirada dolguda i dispersa.
T’has intentat amagar de les hores
sota un mantell de paraules, de versos
interromputs i confusos que deses
com si esperessis moments més propicis.
Un lent capvespre desfulla el brancatge.
fotografia pròpia: cel de tardor a Roma, tardor 2011
obstinacions 