Llegint a l’estiu. I un poema de Lluís Calvo.

IMG_20140601_004646Quan acaba l’estiu m’agrada fer un cop d’ull a “les coses” que he llegit en els darrers mesos, aprofitant les vacances i també aquesta època de l’any en què tot i no estar de vacances sembla que tot s’alenteixi prou com per tenir més temps per mantenir un ritme de lectura una mica superior al de la resta d’estacions.

Podria dir que ha estat un estiu fructífer en lectures: cinc llibres de narrativa i mitja dotzena de poemaris (aquests encara pul·lulen per la tauleta de nit). D’aquests darrers, tres llibres nous, adquirits el mes de maig o juny si no ho recordo malament, que m’han impactat considerablement: Ciència Exacta, de Manuel Forcano, Swing, de Francesc Garriga Barata i, sobre tot, Selvàtica de Lluís Calvo Guardiola. Tres llibres imprescindibles, segons la meva modesta opinió, per entendre què és i de què parla la poesia catalana del que portem de segle XXI.

Normalment no puc dir “he llegit un llibre de poesia”. En realitat, almenys tal i com jo ho veig, els llibres de poesia mai no “s’han llegit” sinó que “es van llegint”. Sempre hi ha un dia que n’agafes un del prestatge o de la tauleta de nit, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes, un, dos, tres, cinc poemes. O deu. I un altre dia fas el mateix i llegeixes un, dos, tres, cinc més. O deu més. I pot ser que siguin els mateixos. O no. I fins i tot, encara que siguin els mateixos, pot ser que no els entenguis igual ni n’interpretis el mateix, si és que la poesia pot sotmetre’s a interpretació.

No tinc capacitat per fer-ne una dissecció o una crítica. Només podria parlar d’impressions i commocions com a sinònims de les emocions que la poesia d’aquests autors em desperta. Això, un commoció emocional, és el que es genera en tot Selvàtica. Us en transcric un poema, que duu per títol FOGUERADA.

Els cims d’un  temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.

Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.

El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.

poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015

la fotografia és pròpia, Destral (Malanyeu), feta amb mòbil

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s