Llegint a l’estiu. I un poema de Lluís Calvo.

IMG_20140601_004646Quan acaba l’estiu m’agrada fer un cop d’ull a “les coses” que he llegit en els darrers mesos, aprofitant les vacances i també aquesta època de l’any en què tot i no estar de vacances sembla que tot s’alenteixi prou com per tenir més temps per mantenir un ritme de lectura una mica superior al de la resta d’estacions.

Podria dir que ha estat un estiu fructífer en lectures: cinc llibres de narrativa i mitja dotzena de poemaris (aquests encara pul·lulen per la tauleta de nit). D’aquests darrers, tres llibres nous, adquirits el mes de maig o juny si no ho recordo malament, que m’han impactat considerablement: Ciència Exacta, de Manuel Forcano, Swing, de Francesc Garriga Barata i, sobre tot, Selvàtica de Lluís Calvo Guardiola. Tres llibres imprescindibles, segons la meva modesta opinió, per entendre què és i de què parla la poesia catalana del que portem de segle XXI.

Normalment no puc dir “he llegit un llibre de poesia”. En realitat, almenys tal i com jo ho veig, els llibres de poesia mai no “s’han llegit” sinó que “es van llegint”. Sempre hi ha un dia que n’agafes un del prestatge o de la tauleta de nit, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes, un, dos, tres, cinc poemes. O deu. I un altre dia fas el mateix i llegeixes un, dos, tres, cinc més. O deu més. I pot ser que siguin els mateixos. O no. I fins i tot, encara que siguin els mateixos, pot ser que no els entenguis igual ni n’interpretis el mateix, si és que la poesia pot sotmetre’s a interpretació.

No tinc capacitat per fer-ne una dissecció o una crítica. Només podria parlar d’impressions i commocions com a sinònims de les emocions que la poesia d’aquests autors em desperta. Això, un commoció emocional, és el que es genera en tot Selvàtica. Us en transcric un poema, que duu per títol FOGUERADA.

Els cims d’un  temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.

Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.

El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.

poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015

la fotografia és pròpia, Destral (Malanyeu), feta amb mòbil

Breu i tardana crònica de la presentació de “No ploris per Creüsa, Enees”

Parlant de la crònica de la presentació de “No ploris per Creüsa, Eneees”

Bloc de l'Antoni Casals i Pascual

Tampoc no es podrà dir que sigui això una crònica sinó més aviat un recull d’impressions. La primera, el retrobar-me amb els nervis de la presentació d’un llibre propi. Crec -bé, no ho crec, ho sé!- que des de “La mirada de la gàrgola” no n’havia presentat cap. Dels meus, vull dir. Des del 2007 he publicat almenys un llibre cada any i sempre m’ha semblat que no es pot abusar del personal, sobre tot dels amics i les persones de bona voluntat que compren els llibres que un escriu, posant-los en la tessitura d’haver d’anar a presentacions de poesia… Però amb aquest llibre, per algun motiu que segurament te a veure amb la seva gestació i com m’ha estat difícil decidir publicar-lo, m’he trobat amb la necessitat de fer-ne una presentació més formal.

També m’he retrobat amb un altre tipus de nervis: vindrà algú a la presentació? Et passes…

View original post 451 more words

Un record de Carcassona

DSCF2402
Hem passejat com temps enrere ho fèiem
pels carrers de ciutats dipositàries
d’estranys records de foc i de carnatge.
Avui però, les ciutats més antigues
només són llocs on és el guany més fàcil
i el pas del temps excusa per la venda
dels crits absents a tants llibres d’història.
Hem caminat i hem vist com les muralles
s’han convertit en signe de l’absència.
No hi ha passats millors, només fantasmes
que s’han quedat presos dins les estances
mirant, distants, les nostres caminades.

Carcassona, desembre 2010

poema inclòs al recull L’hivern a la memòria, del meu llibre NO PLORIS PER CREÜSA, ENEES, Ed. Neopàtria juny 2015

Pètals, un poema de la Marta Pérez i Sierra

Ara fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de ser a Sabadell a la presentació del darrer poemari de la Marta Pérez i Sierra. “M’he empassat la lluna” és un recull compacte, centrat en la vivència d’una menopausa que arriba de manera més o menys imperceptible per desquadrar els calendaris fèrtils, les fases i cicles de la lluna. En la poesia de Marta Pérez i Sierra la senzillesa pren consistència i els diminutius, sovint tan carregosos en la nostra llengua, es doten de sentit per adquirir una transcendència que pocs poetes i poetesses saben donar-los-hi.

No faré una crònica d’un acte magistralment presentat pel David Madueño, molt més capaç que no pas jo d’interpretar l’obra de la Marta, com ja ho ha fet amb altres poetes, sinó que em limitaré a penjar aquí un dels pomes que més m’han fascinat del llibre.

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.

PÈTALS, poema inclòs dins M’HE EMPASSAT LA LLUNA, de Marta Pérez i Sierra, Edicions VIENA, 2015

La fotografia està extreta de http://ca.freepik.com/

Senhal (un poema de Ponç Pons)

IMG_20141029_063252

Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.

Poema inclòs al llibre DESERT ENCÈS, de PONÇ PONS, Quaderns Crema 1989

la fotografia és pròpia, feta amb mòbil: Vic, carrer de tarda

A propòsit de “Les feuilles mortes”, el poema Tardor

Ahir parlava al meu blog/bloc, de “Les feuilles mortes“, el poema de Prévert cantat, entre d’altres, per Montand i transformat en un estàndard del jazz, amb el títol d’Autumn leaves (o també September falls). Deia que és, en la seva forma de chanson, una de les cançons que més m’emociona.
Aquesta cançó és explícitament present en un poema inclòs a un dels llibres que he publicat que, per diversos motius, més m’estimo, per bé que si ara l’hagués de reescriure molts dels poemes que el componen serien una mica més simples i, segurament, curts.
Deixo aquí el poema

La poesia és el cianur...
TARDOR.

Escoltaves Montand cantant Les feuilles mortes
i la tardor creixia al cor del teu nafragi
mentre t’abandonaves a rituals mirades,
a uns astres que rebien oracions nocturnes
d’amants que s’estimaven amb avidesa i ànsia.
Llavors tots els carrers eren iguals i l’aire
et duia la humitat de pluges que assetjaven
carregades del fang d’una desesperança
de més enllà d’un mar al qual res no et vinclava.
Voltaven damunt teu ànimes sense estança
cridant amb desconsol pel greu dolor dels arbres
nus de fulles i branques pel fred cru de l’oratge.
I, mentre, tu cantaves acomanyant l’espera
d’amors que no arribaven, paraules que ara et manquen.

poema TARDOR, inclòs al llibre LA MIRADA DE LA GÀRGOLA, Òmicron 2008

,
la fotografia és pròpia

l’acompanyant

L’acompanyaves sovint fins al portal de casa.
Després només un gest dient adéu.
Mai no hi va haver tan sols un petó cast.
Com a molt un somrís que, temps després,
has reinterpretat: ella ho sabia,
però anava esperant i el pas dels dies
va anar-vos confonent.
Tu mai no vas dir res, l’acompanyaves
per aquell fosc carrer. I quan marxaves
cap a casa, una angoixa et devorava.

poema inclòs a Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012