Tinc a casa exemplars dels tres primers números de la revista Reduccions, publicats l’any 1977 i comprats (ho sé perquè sovint apunto la data de compra dels llibres a la primera pàgina) aquell mateix any, l’any dels meus 18. Ara feia temps que no els feia cas i en reobrir-los he retrobat alguns poemes de poetes importants de la nostra llengua: des de Martí i Pol a Comadira, passant per Segimon Serrallonga, Pere Gomila, Maria Mercè Marçal, Josep Piera, entre d’altes. Al número 1 hi ha quatre sonets de Joan Brossa. Transcric aquí un sonet “capgirat” la relectura del qual m’ha fet somriure.
DE SOBRETAULA
Joan, ets una mica orgulloset.
Digues: per què capgires el sonet?
No em diràs que llegir-lo així t’agrada?
Això és fer del vespre matinada
o, un caminal que és ample, fer-lo estret.
Però vinc i agafa’m del bracet.
No vull lluitar contra tu, em semblaria
cosa fosca i injusta. Crec, Joan,
que ets una mica orgulloset, i quan
t’entestes que la nit es torna dia
et dono el nom de rei amb simpatia
i et recordo el que dèiem tot dinant:
a aquest aspecte teu altisonant,
vull que li escriguis, sents?, una elegia.
obstinacions 