Un sonet a Gabriel Ferrater, de Ricard Creus


Ja ja no puc veure més passar anys,
veure’t així, com calçobre o fet pols.
També tinc set, conec batecs del pols;
n’estic cansat, d’esquivar tants paranys.

Ben trasbalsat amb els ulls et recordo:
home format de tot allò que té
un home ver que pensament conté
i quatre mots ben confegits, recordo.

Ni gin ni sang trobo per consolar-me,
molts xerigots em donen per comprar-me.
Si fos com tu ja em fondria a les veus.

Tinc el mot sec i no vull remullar-me,
cal ignorar camins que donen l’arma…
Inacabat in memoriam, veus?

poema A Gabriel Ferrater (1972), de Ricard Creus , dins Cada Dia Un Dia, obra poètica 1968-2003, ed. Proa, 2006
Anuncis

Edimburg, vist per Aleix de Ferrater


Passejant per Edimburg se t’escalfen
els peus dins les botes de pluja.
Atura’t i descalça’t, trepitja
l’herba que baixa fins la mar,
però no em clavis un altre cop el no.
La glòria dels teus ulls comença
a esquerdar-se. I aquest matí,
he trobat el somriure i les arracades
damunt la tauleta de nit;
eres de nou a l’aigua, observant-te
els peus com s’anaven ofegant.
Has tornat amb les botes a les mans
i jo, ebri d’amor, he anat recollint
totes i cadascuna de les gotes
salades que t’anaven regalimant.

poema Edimburg, d’Aleix de Ferrater i Gabarró, dins Escoltant la Sal, IV Premi de Poesia Joescric.com, publicat per Fundació Cabana, 2007
fotografia pròpia, Plaça interior a Edimburg

Shakespeare, en versió pròpia


No has de voler que justifiqui el mal

que tu, cruel, provoques al meu cor.

Fereix-me, no amb els ulls sinó amb els mots

fent us del teu poder, i no de l’art.


Parla d’amor on sigui però amb mi

s’abstinguin de mirar els teus ulls un altre:

perquè ferir-me, ardida, quan exhaustes

les forces són i no hi puc resistir?


T’excuso així: “El meu amor sap bé

que el teu preciós mirar em fou enemic,

i ara desvia el mal molt lluny de mi

clavant el dard llençat en altre indret.”


No ho has de fer, car sóc prest a morir,

mata’m mirant-me i lliura’m del patir.


Aquí la versió original

CXXXIX

O! call not me to justify the wrong
That thy unkindness lays upon my heart;
Wound me not with thine eye, but with thy tongue:
Use power with power, and slay me not by art,

Tell me thou lov’st elsewhere; but in my sight,
Dear heart, forbear to glance thine eye aside:
What need’st thou wound with cunning, when thy might
Is more than my o’erpressed defence can bide?

Let me excuse thee: ah! my love well knows
Her pretty looks have been mine enemies;
And therefore from my face she turns my foes,
That they elsewhere might dart their injuries:

Yet do not so; but since I am near slain,
Kill me outright with looks, and rid my pain.

Dia d’estiu


SEMPRE HI ha algú que aguaita les entrades
i les sortides, amatent al cop
de porta amb què el carrer vol desvetllar-se.
Indiferents a tot això,
fem començar sovint els nostres dies
una mica més tard que el comú de la gent,
i encara ho fem pensant
en llargues migdiades, a recer
d’aquest sol que ara sembla enterbolir-se
a mesura que les hores s’allunyen,
amb un posat indolent, del migdia.
Després vindrà la tarda i amb la tarda
les passejades breus
buscant en els racons de cada dia
un renovat motiu per al somriure.
I quan es fa de nit, i aquí les nits
són molt més fresques, recomptem les rutines
per entendre la mandra que ens devora
quan pensem el retorn al món de sempre.

poema DIA D’ESTIU, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. ÒMICRON, 2009
la fotografia és pròpia, Escales al carrer

Inhòspita tendresa


D’aquí fraccions de temps que no són res

si ho comparem amb les edats que tenen

els astres més llunyans de l’univers,

ni tu ni jo serem més que breus ombres

al calaix dels records que mai no s’obre.

Hi haurà però, qui amb un gest de sorpresa

rellegirà coses que no et vaig dir

i refarà la història d’alguns vespres

que no van ser. Prou que ho saps: sóc inepte

per les petites coses, pels detalls,

i m’entrego amb urgència irrefrenable

als silencis de pedra dels capvespres.

poema propi, octubre 2009

la fotografia és pròpia: Montblanc