L’enyor de la ciutat

Enyoro la ciutat discreta i tènue

i els carrers que els diumenges mantenien

aquell silenci estrany i el sord ressò

de passes perseguint antics fantasmes,

quan encara els cafès dels barris vells

tenien les persianes abaixades

perquè els noctàmbuls no feien cafè,

mentre la resta de la gent dormia.

Llavors aquells carrers es desvetllaven

amb el soroll somort dels gats que feien

llargues expedicions a la recerca

d’unes bosses de brossa que habitaven

portals als carrerons de Ciutat Vella.

Enyoro el meu record d’aquells diumenges,

els freds aparadors que reflectien

la imatge adolescent amb cigarreta

a uns llavis que es cremaven, que ho haurien

donat tot per trobar uns altres llavis

que mai van existir si no era al somni.

Ara, aquella ciutat no té diumenges.

poema L’enyor de la ciutat, dins El dilema de Faust (ed. Omicron, 2010)

Edimburg, vist per Aleix de Ferrater

Passejant per Edimburg se t’escalfen
els peus dins les botes de pluja.
Atura’t i descalça’t, trepitja
l’herba que baixa fins la mar,
però no em clavis un altre cop el no.
La glòria dels teus ulls comença
a esquerdar-se. I aquest matí,
he trobat el somriure i les arracades
damunt la tauleta de nit;
eres de nou a l’aigua, observant-te
els peus com s’anaven ofegant.
Has tornat amb les botes a les mans
i jo, ebri d’amor, he anat recollint
totes i cadascuna de les gotes
salades que t’anaven regalimant.

poema Edimburg, d’Aleix de Ferrater i Gabarró, dins Escoltant la Sal, IV Premi de Poesia Joescric.com, publicat per Fundació Cabana, 2007
fotografia pròpia, Plaça interior a Edimburg

Ens quedarà Lisboa

Al capdavall, amor, ens quedarà
el record de Lisboa: els costeruts
carrers de llambordins amb indiscretes
finestres ben obertes als espais,
els vells tramvies grocs que grinyolaven
arribant al capvespre, aquella olor
de salaó i conquestes, la saudade
amb regust d’ultramar fonent-se a un Tejo
que algú va dir que havia desitjat
en altre temps ser mar d’una esperança
amb aroma d’espècies; i l’eixam
de colors en la gent que vagareja,
un fado en un cafè i algú que resa,
l’olor de magdalenes a Rossio
on esquivàvem obres amagant-nos
d’una pluja infernal que ens ha obligat
a recordar en gris un dia a Sintra.

Mai no serem com Bogart: a nosaltres
ens quedarà Lisboa i els instants
de breus recorreguts, trescant Alfama.

poema Ens quedarà Lisboa
la footgrafia és extreta del web 1oooimagens

Postal de Venècia

Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i caminar de nou entre els silencis
del ghetto vell, sentint com els nens juguen
o com ressonen passes que travessen
els ponts d’una Venècia diferent
de la ciutat que bull prop de San Marco.
Hem implantat records nous a un vell somni
i ara ens veiem traçant recorreguts
més enllà del brogit dels vaporettos
o de les multituds ensinistrades
per fulletons o agències de viatge.
Voldràs tornar algun dia a Cannaregio
i perdre’t pels carrers d’aquest capvespre
on hem recuperat alè i petjades

la fotografia és pròpia: Venècia 2009, Cannaregio