La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d’una guitarra
en una cambra plena
de l’olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l’aprenentatge
de la insatisfacció
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves en silenci
la dignitat perfeta
a força de renúncia.
Enmig de camps de blat segats de poc
m’aturo, en veure que el camí ascendent
queda tallat per la carena. El cel
i l’abisme possible em rememoren
el meu ésser escindit, els ulls es neguen
a abandonar el desdoblament. Camino,
a mitges conscient de colors vius
dels tractors contra el verd del blat segat;
veig que el camí no acaba en un abisme,
sinó en un pendent que mena a l’ombra
d’un bosc acollidor. reprenc la marxa
amb el cor alterat i el pas harmònic.
Trobaré l’equilibri en el dolor,
si no oblido la pròpia contingència?
dins Cançoner, de Feliu Formosa, fragment extret de Feliu Formosa, d’Antoni Martí Monterde, Retrats 17, publicat per l’AELC
la fotografia és pròpia, muntanyes a la Vall de Camprodon
obstinacions 