Testament

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.

poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

Neguit, de Rosa Leveroni

Ja saps la melangia dels carrers
quan la claror comença d’extingir-se.
El primer llum porugament vacil·la
i vacil·la el teu cor perquè estàs sola.

Neguit (fragment), de Rosa Leveroni
la fotografia és pròpia: carreró a Glasgow

La paraula de Rosa Leveroni

Desmai de cap al tard damunt de l’aigua
adormida del port. Els núvols grisos
deixaven la tristesa de sentir-se
orfes del seu rosat botí de posta,
sobre el mirall opac. L’ala del somni
ratllava les cobertes treballades
d’un íntim cansament. Ja cap bandera
no ornava els mastelers. I les desferres
dels bots abandonats eren la muda
crida del desesper. Els nostres passos
ressonaven pel moll i les paraules
foren el lent sospir de la nostàlgia
d’un viatge mai fet… Ah! les inútils
veles del mort desig, ¿com desplegar-les
al vent que no vindrà per a portar-nos
al goig del mar obert, a l’alegria
de les ones batents, si els braços àvids
d’aquest port desolat ens retenien?

Poesia. ROSA LEVERONI. Edicions 62, 1981,