Un sonet cap per avall de Joan Brossa

Tinc a casa exemplars dels tres primers números de la revista Reduccions, publicats l’any 1977 i comprats (ho sé perquè sovint apunto la data de compra dels llibres a la primera pàgina) aquell mateix any, l’any dels meus 18. Ara feia temps que no els feia cas i en reobrir-los he retrobat alguns poemes de poetes importants de la nostra llengua: des de Martí i Pol a Comadira, passant per Segimon Serrallonga, Pere Gomila, Maria Mercè Marçal, Josep Piera, entre d’altes. Al número 1 hi ha quatre sonets de Joan Brossa. Transcric aquí un sonet “capgirat” la relectura del qual m’ha fet somriure.

DE SOBRETAULA

Joan, ets una mica orgulloset.
Digues: per què capgires el sonet?
No em diràs que llegir-lo així t’agrada?

Això és fer del vespre matinada
o, un caminal que és ample, fer-lo estret.
Però vinc i agafa’m del bracet.

No vull lluitar contra tu, em semblaria
cosa fosca i injusta. Crec, Joan,
que ets una mica orgulloset, i quan
t’entestes que la nit es torna dia

et dono el nom de rei amb simpatia
i et recordo el que dèiem tot dinant:
a aquest aspecte teu altisonant,
vull que li escriguis, sents?, una elegia.

Un poema de Foix dedicat a Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D’aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,
L’alè indivís, el vent que venta l’era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l’espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

poema DÈIEM: LA NIT!…, de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...

la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa

Sol, de Josep Palau i Fabre

A voltes, en llevar-se, l’home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

poema Sol, de Josep Palau i Fabre, dins Poemes de l’Alquimista, edició definitiva (Ed. Proa, Barcelona 2001)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)

Un sonet a Gabriel Ferrater, de Ricard Creus

Ja ja no puc veure més passar anys,
veure’t així, com calçobre o fet pols.
També tinc set, conec batecs del pols;
n’estic cansat, d’esquivar tants paranys.

Ben trasbalsat amb els ulls et recordo:
home format de tot allò que té
un home ver que pensament conté
i quatre mots ben confegits, recordo.

Ni gin ni sang trobo per consolar-me,
molts xerigots em donen per comprar-me.
Si fos com tu ja em fondria a les veus.

Tinc el mot sec i no vull remullar-me,
cal ignorar camins que donen l’arma…
Inacabat in memoriam, veus?

poema A Gabriel Ferrater (1972), de Ricard Creus , dins Cada Dia Un Dia, obra poètica 1968-2003, ed. Proa, 2006

Shakespeare, en versió pròpia

No has de voler que justifiqui el mal

que tu, cruel, provoques al meu cor.

Fereix-me, no amb els ulls sinó amb els mots

fent us del teu poder, i no de l’art.

Parla d’amor on sigui però amb mi

s’abstinguin de mirar els teus ulls un altre:

perquè ferir-me, ardida, quan exhaustes

les forces són i no hi puc resistir?

T’excuso així: “El meu amor sap bé

que el teu preciós mirar em fou enemic,

i ara desvia el mal molt lluny de mi

clavant el dard llençat en altre indret.”

No ho has de fer, car sóc prest a morir,

mata’m mirant-me i lliura’m del patir.

Aquí la versió original

CXXXIX

O! call not me to justify the wrong
That thy unkindness lays upon my heart;
Wound me not with thine eye, but with thy tongue:
Use power with power, and slay me not by art,

Tell me thou lov’st elsewhere; but in my sight,
Dear heart, forbear to glance thine eye aside:
What need’st thou wound with cunning, when thy might
Is more than my o’erpressed defence can bide?

Let me excuse thee: ah! my love well knows
Her pretty looks have been mine enemies;
And therefore from my face she turns my foes,
That they elsewhere might dart their injuries:

Yet do not so; but since I am near slain,
Kill me outright with looks, and rid my pain.

No heu pensat mai…?

Deixant a part teologals raons,
¿no heu pensat mai si hi ha una mà d’artista
que pinta el bosc de menta i ametista,
centra els volums i ratlla els horitzons;

fa rodolar en galàxia uns altres mons
perquè la nit no sembli gaire trista
i cada vespre als astres passa llista
i els estergeix al pit dels llacs pregons?

Sense curar d’efectes ni de causes,
¿no heu pensat mai: potser una mà secreta
mou la batuta i dirigeix les pauses

i orna amb detalls l’estructurat conjunt
d’una harmonia heroica que interpreta
el sobrecant i ordena el contrapunt?

poema ¿NO HEU PENSAT MAI SI HI HA UNA MÀ D’ARTISTA?, de Carles Fages de Climent, dins Carles Fages de Climent, Tots els Sonets, Quaderns Crema 2003

la fotografia és pròpia, ESCALES a POBLET

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (ii)

Escanyaré la bèstia que em mossega a l’arrel
i escopiré el verí que emmalalteix la fulla.
El verd del meu amor és un bosc que es despulla.
Té la pell morta! Encén fogalls a tomb de cel!

Desabraça’m! Que l’aire torni a tenir-me viva,
lluny de l’ullal voraç que em clava a la tenebra!
Desabraça’m i, a sang, arrenca’m de la febre
que ha dut la meva barca fins a la teva riba.

Encerta’m de ple, llamp que signes l’enderroc!
Desabraça’m de l’aigua! Desabraçam del foc!
Estella’m! Sigues ara el tall de la destral!

Contra el corc que m’ensenya a viure amb la ferida
parlo: sóc l’arbre pres d’angoixa tardoral.
Desabraça’m! O abraça’m sense retorn ni brida.

poema extret del poemari SAL OBERTA, MARIA-MERCÈ MARÇAL, dins Llengua abolida (ed. 3 i 4, 1989)

Un sonet de Carles Riba

La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l’ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L’aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de fondes sals:
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d’oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s’era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l’Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.

poema extret de SALVATGE COR, de Carles Riba (1952)
la imatge és de Jorge Soares

Maria-Mercè Marçal: sonets eròtics (i)

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l’ombra de l’ahir
que el congrià i et feu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

poema extret de SAL OBERTA de MARIA MERCÈ MARÇAL, inclòs dins Llengua abolida (1973-1988), EDICIONS 3 i 4, 1989

Fotografia de Nuno Belo, extreta de 1000imagens.com

La mort de la nit

Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap

de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se’ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.

Se’m fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me’l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.

¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!

poema LA MORT DE LA NIT, del poemari AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA, (editorial Òmicron, 2008)
fotografia “o rei sol”, d’A.M.Catarino