Com l’angèlica, de Ramon Guillem

Així és com visc: llegesc un llibre, escolte un poc de música, passege pels carrers d’aquest poble ja massa gran abocat a ser una petita i avorrida ciutat: Mandrege, mire el cel, temptege l’oratge, parle amb algun amic sobre aquest antic ofici d’embastar paraules, pense, camine, no faig res. D’altres vegades, malde per escriure: un vers rebel, l’esborrany d’una novel·la entre vidres entelats, els desfilats apunts d’un raquític cietari, qualsevol cosa amb l’emoció d’il·luminar-me els dies. Una vida tranquil·la que ara m’ocupa la música de l’angèlica, aquella guitarra dels àngels que deien els alemanys, exquisida i dolça, que només va resistir l’embat d’uns pocs anys perquè era massa complicada, els diàlegs en vers d’un poeta menorquí amb un altre poeta portugués, unes serigrafies del mar de Josep Guinovart, o les poques ratlles que un dia rere altre insistesc a fer-les sortir del seu amagatall. Això és tot. Si algú creu que estic sol és que no ha entès res.

Com l’angèlica, poema de RAMON GUILLEM, dins Abisme i Ocell, Bromera 2010
Anuncis