Pessoana (2)

En l’origen de totes les angoixes
hi ha un cosmos que s’esquerda com les pedres.
Als somnis posseïm estranys deliris
i convertim records en falsedats.
Hem oblidat, per fi, la nostra vida
i aboquem el desti, com un miratge,
dins la capsa igniscent de futurs negres
com la nit amb què es clouen els rellotges.
No ens importen els dies que segueixen
ni els passats que basteixen calendaris
esforçats en la lluita contra el tedi.
Tot retorna a un mateix, sense memòria
de les coses com són quan s’interrompen
les imatges que el temps, futil, esborra.
fotografia: Lisboa, la Sê
Anuncis

Pessoana (1)

Anoto als fulls pautats del dietari
paraules que, de cop, s’han palplantat
davant meu obligant-me a decidir
quin nou sentit he de dornar-li al dia.
Desfilen davant meu vagues memòries
de músiques distants i de perfums
que volen impostar amb la seva essència
els records que mantinc o que m’habiten.
De fet, avui, el dia s’ha llevat
amb una boira densa que impregnava
els meus sentits: tot empenyia a escriure,
fins i tot la subtil desesperança
amb què la claredat volia fer-se
un lloc als meus gargots, toscs i maldestres.

La Solitud

De pells absents haurem farcit poemes
i cants silents en nits de lluna plena.
Breu desconcert, al límit de la pena,
un plor insistent per una vida aliena.

Llenques de gel glacial es precipiten
indiferents al fred mur que agonitza
empès pel vent d’una tardor imprevista.

De lluny se sent una cançó molt trista.

fotografia extreta de 1000imagens.com

El meu carrer

El meu carrer feia tot just dos-cents metres.
Hi havia magatzems, botigues d’ous i una comissaria
que a la nit prenia l’aura misteriosa
de les comissaries del franquisme.
Feia por fins i tot anar-s’hi a fer el carnet d’identitat.
En el mateix carrer hi va viure molt temps
mitja família i el vam abandonar quan va morir la mare.
De vegades hi torno i se’m fa estrany
saber que allà on vivíem hi ha altres vides
i que aquells magatzems s’han convertit
en un bar de disseny o en galeries que exposen
quadres a preus inassequibles.
Recordo que a l’estiu, quan era l’hora
en que el sol més intens cremava els porticons
dels balcons, ens tancàvem
amb l’absurda esperança que els sostres alts de casa
poguessin protegir-nos de l’escalf de la tarda.
No teníem telèfon, el pare no en volia
creient que aquesta absència ens incomunicava.
Hi vam créixer feliços, amb tristeses forçades,

en aquell vell carrer de Ciutat Vella, que sento meu encara

Envellir, de Ricard Mirabete Yscla


Sempre ve de l’altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica de matins abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es despulla.

poema Envellir, de Ricard Mirabete Yscla, dins Les ciutats Ocasionals, (premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental Estabanell Energia 2008) Tèmenos Edicions 2009
fotografia 1000imagens.com