Quinzè aniversari

Aquesta setmana farà quinze anys que la mare va morir. Ara fa poc més de cinc anys que, en previsió que em passés per alt, una cosa que em fa un cert pànic, vaig escriure un poema que posteriorment va acabar, juntament amb altres que tenien aquesta i altres morts com a element central del poemari, dins del llibre “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Òmicron 2008).

Reprenc aquell primer poema del llibre i, amb la mateixa intenció, senzillament no oblidar, el comparteixo amb qui vulgui.

PER A QUAN ME N’OBLIDI

Aviat farà deu anys i quan arribi el dia

m’acabarà passant, segurament, per alt.

I sé que quan m’adoni d’aquest oblit vindrà

per sumir-me al silenci una angoixa imprecisa.

Sé que avui no ets enlloc i que escriure’t, parlar-te

o fins i tot pensar-te únicament em porta

la vana complaença d’aquell que rememora

un temps d’infant o el món d’adolescent, tan agre,

que només perquè hi eres va ser-me suportable.

De voltes, m’apunyala la tendra remembrança

d’aquell moment, i el tacte de mans acomiadant-se,

l’adéu definitiu, l’instant inevitable,

quan vas ser conscient que tu ja te n’anaves.

I jo, mentre em somreies, vaig tancar els ulls. Plorava.

Anuncis

El nàufrag invoca la pàtria

No invento mots. Ni descobreixo
camins entre el boscam.
Només em veig, a punt de defallir,
en un mirall que reflecteix silencis
i en el ressò
de les veus aclofades: la ineficàcia
del temps que fa que hem establert un somni
allà on, amb certitud, només hi ha runa.

poema, El nàufrag invoca la pàtria, dins “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Ed. ÒMICRON, 2008)
la fotografia és pròpia: Camí de ronda, entre l’Ametlla de Mar i Amposta

Proclama

Escric a corre-cuita
paraules que em consolin
abans no acabi el dia.
Tinc por que no ens perdem
o arribem a oblidar-nos
en qualsevol tombant
de carrer estret i fosc
o, tal volta, en tancar-se
alguna de les portes
que es tanquen rere nostre.

Rellegiré, entre línies,
els naufragis que evito.

poema Proclama, dins “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Ed. Òmicron,  2008)
la fotografia és pròpia: Un carrer a Montblanc

Epitafi

Tot sovint he pensat en el meu epitafi,
els mots que em donaran, al final, transcendència
més enllà de tenir uns fills o escriure un llibre
o d’haver plantat l’arbre en un bosc recremat.

Traduïts en uns mots que voldrem compartir
hi podràs veure estranys secrets inconfessables,
adolescents temors, tardorals batzegades,
i potser hi passarà, com un rar encanteri,

l’ombra d’un que va dir un cop que no sabia
si era l’altre o era ell que de nit feia versos
i els guardava al calaix per mantenir el miratge

de les vides insulses de les quals es nodria.
He escrit traces, sovint, de la frase improbable:
no sé si, finalment, em serà dat gravar-la.

poema EPITAFI, del llibre Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, ed. Òmicron 2008
la fotografia és pròpia: Cementiri de Glasgow

La mort de la nit

Ja no tinc fred al cos: no vinc del glaç
ni visc, és cert i ho saps, del gel que el temps
va fent als meus greus mals. Tinc por de ser
tan sols un que es fa vell i perd el cap

de nou per tu, breu do pel que sóc las.
A crits, se’ns diu que ja la mort tant és
si, pel que es viu, es viu en dol per res
—hi ha plors que no són frau, i a mi em fan mal—.

Se’m fa tan breu el temps si el visc amb tu,
que com el vi me’l bec, i no és mal fer,
car és dins el fosc gorg nou bri de llum.

¿És des del blau dels cels, on ets, que el vent
fa un xiu al clot dels rocs? Ah, un déu ens creix
tot just si es pon la nit: el Sol que neix!

poema LA MORT DE LA NIT, del poemari AL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA, (editorial Òmicron, 2008)
fotografia “o rei sol”, d’A.M.Catarino

BALANÇ DE SITUACIÓ

No tenim més actius que els obtinguts
a partir de lectures apressades
d’autors que el pas del temps ha convertit
en allò que diem «autors de culte».
Anem edificant vocabularis
que, de sobte, se’ns fan repetitius
i ens trobem, presos d’un gran desconcert,
dubtant entre nous llibres, diccionaris,
o repetint lectures mal païdes.

Pels qui venim del fred de la ignorància,
escriure té el sentit d’un sacrifici.

Poema BALANÇ DE SITUACIÓ, del poemariAL COSTAT DELS XIPRERS QUE MAI NO ENS FARAN OMBRA“, ed. Òmicron, 2008

imatge extreta del bloc Els dies i les dones