Gènesi (segons Alejandro Duque)

En el principio Dios creó el infierno.
Y dijo luego
hágase la luz y apuntaron los primeros
rayos del sufrimiento.
Separó en dias sucesivos los cielos
de la tierra, la tierra del océano,
los cimientos
que amorosamente prietos
estaban en uno, y multiplicó la vida en los reinos
del aire y sobre la tierra y bajo el crespo
manto del océano
en torturantes e infinitos cuerpos.
Y viendo Dios aquel perfecto infierno
sonrió y dijo:”Hagamos ahora un ser noble y bueno
capaz de expresar el horror de este averno”.
Y tomando en sus manos de supremo
Arquitecto
la arcilla más pura, hizo al hombre y sus sueños.
Desde el odio de Dios crecía el universo.

Alejandro Duque Amusco: Génesis, dins Lírica Solar (ed. Òmicron)

Glaç

Glaçat, aquest
vespre d’hivern retreu
amors, absències
que no van consumar-se
al cor del solitari

Glaç, del poemari inèdit L’angoixa de la fulla abans de caure

fotografia d’Antònia Llunell (Patagònia 2004)

Claredat

No hi ha llum més perfecta
que la d’aquestes branques verdes,
ara que fuig el sol
en l’alta claredat del món.

Ramón Xirau: Claredat, dins Les Platges, L’escorpí 1974

En l’aniversari de la mort de Palau i Fabre (23/2/2008)

LA MORT SOBREVIVENT

Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mort mateixa ens atenalla,
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins del cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure’ls el pare i el fill d’un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l’esperança.

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d’eternitat.

Josep Palau i Fabre, 1952 (dins Atzucac)

L’angoixa de la fulla abans de caure

ARBRE

Observo l’arbre:
l’angoixa que acompanya
el moviment
convuls, sense esperança.
La fulla abans de caure.

Del poemari inèdit L’angoixa de la fulla abans de caure

Dona a la finestra (de Susanna Rafart)

Dona a la finestra

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d’on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d’un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc.

Susanna Rafart

El principi després de la fi

Els homes que quedaven,
els qui no van morir d’aquelles plagues,
no van abandonar aquells déus
que havien fabricat les seves mans
i van continuar adorant dimonis
i els ídols d’or, de plata, de bronze, pedra i fusta,
i fins i tot de fràgil fang efímer,
incapaços de veure-hi i de sentir-hi,
de poder caminar.

Jordi Julià: El principi després de la fi, dins Principi de Plaer, ed. 3 i 4 -premi V.A.Estellés 2006

Ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís de les oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l’estiu
ha badat violent, i que s’omple
d’aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per a la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater: Ídols (dins Teoria dels cossos -1966)

trànsit (un poema d’Anna Montero)

transites de la nit a l’alba
i dius que el matí serà clar,
que el vespre és un viatge
sense nom. i dius que el vent
a penes travessa les hores,
que un cercle s’inicia a cada final.

i et preguntes com podràs dur
el pes de tanta llum
a través de l’ombra.

un a un es tanquen els cercles.

Anna Montero, trànsit, dins El pes de la llum (Proa 2007)

Beuratge

BEURATGE

Beuràs el vi sagrat: joc de salives
i combinats de llengües, dits que es llacen,
escletxes i punyals que conflueixen
en olors tardorals que ens il·luminen.
I jo arribaré a tu una altra vegada,
i amb mi, tu, altra vegada retrobada,
voldràs vinclar-te al joc: hi haurà carnatge
d’humitats resplendents en la nuesa.
Després el cansament farà del vespre
presó silenciosa dels insomnis,
del fugisser desig: noves conteses
voldrem iniciar i així reprendre
aquestes morts tan breus que ens amanyaguen
en la confusió de tanta guerra.

Dins Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra (ed. Òmicron 2008)