Pètals, un poema de la Marta Pérez i Sierra

Ara fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de ser a Sabadell a la presentació del darrer poemari de la Marta Pérez i Sierra. “M’he empassat la lluna” és un recull compacte, centrat en la vivència d’una menopausa que arriba de manera més o menys imperceptible per desquadrar els calendaris fèrtils, les fases i cicles de la lluna. En la poesia de Marta Pérez i Sierra la senzillesa pren consistència i els diminutius, sovint tan carregosos en la nostra llengua, es doten de sentit per adquirir una transcendència que pocs poetes i poetesses saben donar-los-hi.

No faré una crònica d’un acte magistralment presentat pel David Madueño, molt més capaç que no pas jo d’interpretar l’obra de la Marta, com ja ho ha fet amb altres poetes, sinó que em limitaré a penjar aquí un dels pomes que més m’han fascinat del llibre.

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.

PÈTALS, poema inclòs dins M’HE EMPASSAT LA LLUNA, de Marta Pérez i Sierra, Edicions VIENA, 2015

La fotografia està extreta de http://ca.freepik.com/

Anuncis

Senhal (un poema de Ponç Pons)

IMG_20141029_063252

Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.

Poema inclòs al llibre DESERT ENCÈS, de PONÇ PONS, Quaderns Crema 1989

la fotografia és pròpia, feta amb mòbil: Vic, carrer de tarda

A propòsit de “Les feuilles mortes”, el poema Tardor

Ahir parlava al meu blog/bloc, de “Les feuilles mortes“, el poema de Prévert cantat, entre d’altres, per Montand i transformat en un estàndard del jazz, amb el títol d’Autumn leaves (o també September falls). Deia que és, en la seva forma de chanson, una de les cançons que més m’emociona.
Aquesta cançó és explícitament present en un poema inclòs a un dels llibres que he publicat que, per diversos motius, més m’estimo, per bé que si ara l’hagués de reescriure molts dels poemes que el componen serien una mica més simples i, segurament, curts.
Deixo aquí el poema

La poesia és el cianur...
TARDOR.

Escoltaves Montand cantant Les feuilles mortes
i la tardor creixia al cor del teu nafragi
mentre t’abandonaves a rituals mirades,
a uns astres que rebien oracions nocturnes
d’amants que s’estimaven amb avidesa i ànsia.
Llavors tots els carrers eren iguals i l’aire
et duia la humitat de pluges que assetjaven
carregades del fang d’una desesperança
de més enllà d’un mar al qual res no et vinclava.
Voltaven damunt teu ànimes sense estança
cridant amb desconsol pel greu dolor dels arbres
nus de fulles i branques pel fred cru de l’oratge.
I, mentre, tu cantaves acomanyant l’espera
d’amors que no arribaven, paraules que ara et manquen.

poema TARDOR, inclòs al llibre LA MIRADA DE LA GÀRGOLA, Òmicron 2008

,
la fotografia és pròpia