L’acompanyaves sovint fins al portal de casa.
Després només un gest dient adéu.
Mai no hi va haver tan sols un petó cast.
Com a molt un somrís que, temps després,
has reinterpretat: ella ho sabia,
però anava esperant i el pas dels dies
va anar-vos confonent.
Tu mai no vas dir res, l’acompanyaves
per aquell fosc carrer. I quan marxaves
cap a casa, una angoixa et devorava.
poema inclòs a Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012
Cal·ligrafia
Còdols, no arena,
a la vora del mar.
Breus les onades
marquen cal·ligrafies
al damunt d’un cos ert.
Guaita
Mires el mar
per si arriba la mort
solcant les aigües.
Litorals
Amb dits sol·lícits
traçaves litorals,
platges discretes.
Cants
Salpen les barques
perseguint horitzons.
Els mariners
no recorden els cants
amb què la mort els tempta.
poemes del Segon Quadern de brevetats, inclòs a Una Ombra Perplexa, Antoni Casals i Pascual, Bubok 2015
La fotografia és pròpia, Un capvespre rúfol al nord de Madeira
Quan totes aquestes idees
de mort i malaltia em baixen
del cervell a la boca,
¡quina amargor de noms a la saliva!
¡Quina amargura!
No, no t’acostis als meus versos.
¡No te m’acostis!
Apartat de la podridura.
¿No ho notes?
Em put la veu.
Poema extret de La mort i la paraula, de Carles Camps Mundó, Premi Carles Riba 2009, Edicions Proa 2010
Fotografia de Paulo Gato (1000imagens.com)
Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard (i ara tot és massa tard) a la poesia de Francesc Garriga. El primer llibre que en vaig llegir va ser l’any 2003, Temps en blanc, publicat per Proa el mateix any. Sé que el vaig comprar el mateix any perquè he heretat del meu avi el costum de marcar la data en què em compro els llibres en la primera pàgina. Com si fos un ex-libris. No ho vaig fer, en canvi, amb La nit dels peixos, llibre del 2005 però que crec recordar que vaig comprar cap al 2008 o 2009. Del 2009 és precisament l’entrada en què vaig penjar per primera vegada un poema seu, de Temps en blanc, a Obstinacions . Posteriorment, vaig fer-ho amb un de La nit dels peixos, i més endavant vaig transcriure’n un extret d’un recull de poemes d’amor i desig que m’havien regalat. Si algú es pren la molèstia de clicar aquí, podrà accedir als tres poemes.
Ahir, Sant Jordi, vaig trobar-me de cara amb swing. El vaig obrir per fullejar-lo. Recordava alguns comentaris a la xarxa sobre el llibre. Vaig llegir tres o quatre poemes i vaig deixar anar un Hòstia, quin llibre més bo! Una expressió una mica infantil, ja ho sé… Una noia, al meu costat, amb un llibre mediàtic a la mà, em va mirar amb cara de sorpresa. Jo vaig posar-me a la cua de pagar, i avui m’ha semblat que us havia de fer compartir un dels poemes. Un dels que m’han fascinat més.
per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.
Són lents els dies breus.
d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.
captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.
serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.
buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?
avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.
poema inclòs a swing, de Francesc Garriga Barata, col·lecció alabatre, la Breu edicions, 2015
Una nova entrada al meu bloc “oficial”, parlant de la història d’un llibre propi que tenia una mica oblidat.
El 2008 vaig presentar a un concurs literari, del que no en recordo el nom i que organitzava una editorial d’El Prat de Llobregat, un llibre que trencava una mica la línia del que fins aquell moment havia escrit i publicat. El llibre no va guanyar el premi, cosa que ja m’esperava, però l’editor es va posar en contacte amb mi dient-me que estava interessat a publicar-lo. El tracte era que ells editaven cent o dos-cents exemplars de l’obra (ara no recordo exactament la xifra) i ells m’organitzaven una presentació. A canvi, jo renunciava als drets d’aquella primera edició. Àvid de veure en llibre les coses que escrivia, vaig acceptar i vaig signar (crec recordar) una mena de contracte on s’especificaven aquells termes.
Els dies van anar passant i l’editorial no em deia res de l’estat de la publicació. Després de trucar-hi quatre, cinc, sis, deu vegades, vaig pensar que…
View original post 492 more words
Quan retorno als carrers busco en va els bancs
on, assegut, llegia i rellegia
els versos de poetes que, d’incògnit,
després s’instal·larien als meus versos.
Els fanals reflectien unes ombres
que quedaven suspeses en l’asfíxia
d’incerteses patents: jo et buscava
però encara no hi eres i els silencis
es feien evidents als fulls en blanc
que he trobat reobrint velles llibretes.
Fulles mortes, suspeses en un aire
que s’anava fent dens ens avisaven:
la tardor arribaria inevitable
posant fi al carnaval de la innocència.
poema retorn, inclòs dins el meu llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012,
la fotografia de la portada del llibre és pròpia, Sant Felip Neri
Ara plou a Venècia,
cau la pluja als palaus
i és una veu pausada.
L’aigua flueix, serena.
Hi ha una noia que plora
asseguda a l’escala,
qui sap quin desamor
fins aquí l’ha portada.
poema extret del llibre La pluja sobre els palaus, d’Olga Xirinacs, edicions Proa 1990. Inclòs al llibre Óssa Major. POESIA COMPLETA (1977-2009), Ed. Òmicron 2009
la fotografia és pròpia: Venècia 2009
Indefens,
contemplo la matèria
de què estan fetes les paraules.
Com si en elles
s’hi congriés la vida
i el seu contrari,
com si es fes sòlid
el silenci que ofega
la solitud
de cada mot.
Indefens, poema inclòs a “Una ombra perplexa“, Bubok 2015
LA TARDA, tal com és ja basta.
La porcellana plora el nocturn tretzè
i l’aire desa andròmines gasoses;
mentre llangueixen els vaixells
les mans es perden pels camins
sense pensar el retorn.
Del llibre Llençol de noces (1979), Flor Natural dels Jocs Florals del Retrobament 1978, Olga Xirinacs, inclòs a ÓSSA MAJOR, Poesia completa 1977-2009, editorial Òmicron 2009
la fotografia és pròpia, cap al tard a Rubí
https://www.facebook.com/groups/751745364932382/
Lentament, vaig tornant als silencis
i al desfici dels cossos que esperen
la vellesa impossible de vèncer:
el futur, trist en mans inexpertes.
quarteta inèdita per a un llibre encara sense títol
la fotografia és pròpia, presa a La Foz de Lumbier, Navarra
obstinacions 