A voltes, en llevar-se, l’home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d’abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l’univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.
poema Sol, de Josep Palau i Fabre, dins Poemes de l’Alquimista, edició definitiva (Ed. Proa, Barcelona 2001)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)
la fotografia és de David Marques (1000imagens.com)