Entre tots els records, potser el pitjor
la mort d’aquells amics que van deixar-nos
empremta més enllà de conservar-ne
la imatge encara fresca passejant
amunt i avall pel pati de l’escola.
D’un d’els he conservat a la memòria
els bongos que posaren al damunt
d’un taüt clar i discret. Quantes vegades
ens va passar pel cap el suïcidi
com un gest de protesta adolescent
contra el món que de sobte descobríem?
Després del funeral, vaig tornar a casa
i em vaig posar un vinil: la Serenata
per corda de Txaikovski va allotjar-se
per sempre al meu cervell com un sinònim
de totes i cada i una de les morts
a què hagut d’assistir des d’aquell dia.
Poema Txaikovski i la mort, del llibre Passes discretes per la ciutat endormiscada, Bubok 2012
la fotografia és de Lluís Grané: Hospital Sant Jaume (Manlleu), abans d’aterrar-lo
obstinacions 