Atalaies, de Montse Assens


Instants tapats sota el llençol,
escrits esbocinats d’albades fresques,
mots perplexos, mans blanes,
miratges desolats, absències i enyors
que omplen els misssatges
apostats cada nit al llindar
d’un abisme informàtic.
Pàgines de vellut escrites dia a dia.
Atalaies amb balustres alzinades.

poema Atalaies, de Montse Assens, dins Secrets acariciats entre silencis de boira, edicions Parnass, 2010
Anuncis

et peixeré en silenci… (de Pere Fons i Vilardell)




Et peixeré en silenci la meva solitud
si un dia véns i em temptes el tremolor dels llavis.
I la nit s’escalaixa darrera d’aquests vidres
on amollem els somnis i redoblem les cares,
tendrament, i t’enrampa el buit dels mobles tant rancis.
Els ulls se t’encabriten a mig camí dels arbres
i encara correries al llunyedar més dèbil.
I gàrgoles de l’ombra traspuen moviments,
rebotigues somortes, el balç del temps:
el teu bes i el meu vespre s’obren el cap al fons.

poema extret d’Aquesta música porosa” de Pere Fons i Vilardell, Els llibres de l’Escorpí, ed. 62, 1977

Mahler i Monforte

I

Colpit una vegada més pel destí,
el meu seny rodola pels llavis de la incertesa
intentant silenciar les esquelles de la bèstia.
Ja no hi ha combat, ningú no s’esperona,
sols resta l’ombra dels pèrfids,
aquells que van conèixer el somriure de l’estima.

II

El somriure de l’avenir,
averany de tenebres,
gaudirà del triomf
d’una mort que m’acull
tendra i dolça.

poema SIMFONIA 6 Gustav Mahler, d’Enric Monforte, dins Desert de Pells, VIENA edicions 2005

Proustiana

Algun cop arribem, encara que siguem només uns nens petits, a assolir en la vida els objectius inesperats que ens semblaven inaccessibles, a rebre una invitació per anar el dia que plou a prendre el te en aquella casa on no ens hauríem pensat mai que penetraríem, i que escampa tan lluny al seu voltant un deliciós prestigi que tan sols el nom del carrer i dels carrers adjacents i el número de districte ressonaven en nosaltres amb un encís dolorós i malsà. Casa que l’amor bastava a tornar-nos impressionant, però a la qual, segons el costum d’aquells temps que ignorava encara els pisos clars i els salons blaus, una mitja foscor fins i tot en ple dia donava des de l’escala una mena de misteri i de majestuositat que la nit profunda de l’avantsala, on no es podia distingir si la persona dreta davant d’un cofre de fusta gòtica i indiscernible era un criat de peu dret esperant la mestressa que estava de visita o l’amo de la casa arribat davant vostre, canviava en una emoció profunda, mentre que, dins del saló on no es podia penetrar sense passar per nombroses poirtes, els dossers d’ermini d’aquelles mateixes portes de tapisseria, els vitralls de color de les finestres, el gosset, la taula de te i les pintures del sostre semblaven sengles atributs i vassalls de la castellana del lloc, com si aquest pis hagués estat únic i hagués format amb el caràcter, el nom, el rang, la individualitat de la mestressa de la casa, allò que en àlgebra se’n diu una seqüència única i necessària. L’amor bastava també per presentar-nos-en les més petites particularitats com a superioritats envejables.
Marcel Proust, fragment de “El raig de sol sobre el balcó“, dins Contra Saint-Beuve, Tusquets ed., 2005

després de tot queda el record dels llocs…


Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.

Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.

No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.

Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d’una abraçada.

poema extret del llibre La casa i la flaire dels llibres, de Maria do Rosário Pedreira, traduit per Antoni Xumet Rosselló, Ed. EL GALL EDITOR, 2009

la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)

Quan estic sol…

Quan estic sol a casa, enyoro el mar,
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
fotografia: Solidao, d’Antonio Barata (1000imagens.com)

Estimar

Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res, no comprèn res. Qui no comprèn res, no val res. Però qui comprèn, també estima, observa, veu… Com més gran és el coneixement inherent a una cosa, més gran és l’amor… Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm.

Paracels (citat per Erich Fromm a L’Art d’estimar)
fotografia de Carlos Loff Fonseca (1000imagens.com)

Parracs


Hem anat disfressats tota la vida

amb vestits de paper que ara es dissolen

i es van tornant parracs, o bé es transformen

en aquell vestit nou que pretenia

l’emperador del conte amb què tant rèiem.

No vam fer cas d’avisos ni d’edictes

sobre el temps que ens venia ni ens vam creure

que després de mil anys i mil sequeres

una pluja vingués a despullar-nos.

Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici

de pecats pels que cal fer penitència.

Altres som molt més pràctics: abrigar-nos

ens evita humitats i, als ossos, reuma.

fotografia d’Elsa Mota Gomes (1000imagens.com)