Instants tapats sota el llençol,
escrits esbocinats d’albades fresques,
mots perplexos, mans blanes,
miratges desolats, absències i enyors
que omplen els misssatges
apostats cada nit al llindar
d’un abisme informàtic.
Pàgines de vellut escrites dia a dia.
Atalaies amb balustres alzinades.
Monthly Archives: Mai 2010
et peixeré en silenci… (de Pere Fons i Vilardell)
Et peixeré en silenci la meva solitud
si un dia véns i em temptes el tremolor dels llavis.
I la nit s’escalaixa darrera d’aquests vidres
on amollem els somnis i redoblem les cares,
tendrament, i t’enrampa el buit dels mobles tant rancis.
Els ulls se t’encabriten a mig camí dels arbres
i encara correries al llunyedar més dèbil.
I gàrgoles de l’ombra traspuen moviments,
rebotigues somortes, el balç del temps:
el teu bes i el meu vespre s’obren el cap al fons.
Mahler i Monforte
I
Colpit una vegada més pel destí,
el meu seny rodola pels llavis de la incertesa
intentant silenciar les esquelles de la bèstia.
Ja no hi ha combat, ningú no s’esperona,
sols resta l’ombra dels pèrfids,
aquells que van conèixer el somriure de l’estima.
II
El somriure de l’avenir,
averany de tenebres,
gaudirà del triomf
d’una mort que m’acull
tendra i dolça.
Proustiana
després de tot queda el record dels llocs…
Després de tot, queda el record dels llocs i
dels meus noms; de les cambres mirant cap a ponent
on les imatges del riu mai no es repeteixen a les finestres
i tots els embulls són consentits sobre els llits.
Al fons hi havia un armari de fusta amb un mirall
on la nostra roba canviava de perfum
per que els dies es vestissin sempre millor.
I, sobre la còmoda, en un mirall més antic,
la tarda reflectia algunes de les alegries de la infantesa.
No era la cambra de cap de nosaltres,
però hi tornàvem sempre amb la pressa
de qui desitja la flaire càlida i antiga
de la casa coneguda; com qui espera ser esperat.
Vaig pressentir, tanmateix, que no era a mi a qui esperaves:
una nit, et vaig demanar una manta en lloc d’una abraçada.
la fotografia és de Rosa Maria Borges (1000imagens.com)
Quan estic sol…
torno a sentir-me un nàufrag i camino
estudi amunt i avall, regirant llibres
com si busqués consol en les paraules
que abans que jo han anat escrivint altres.
La solitud és com la mort, retorna
l’estat més natural als nostres cossos:
sense cap referent tornen a ser
raó definitiva en ells mateixos.
Al lloc on sóc avui, mai no hi arriben
remors de mar ni olors de sal ni músiques
que vinguin a suplir la teva absència.
Estimar
fotografia de Carlos Loff Fonseca (1000imagens.com)
Parracs
Hem anat disfressats tota la vida
amb vestits de paper que ara es dissolen
i es van tornant parracs, o bé es transformen
en aquell vestit nou que pretenia
l’emperador del conte amb què tant rèiem.
No vam fer cas d’avisos ni d’edictes
sobre el temps que ens venia ni ens vam creure
que després de mil anys i mil sequeres
una pluja vingués a despullar-nos.
Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici
de pecats pels que cal fer penitència.
Altres som molt més pràctics: abrigar-nos
ens evita humitats i, als ossos, reuma.