Quinzè aniversari

Aquesta setmana farà quinze anys que la mare va morir. Ara fa poc més de cinc anys que, en previsió que em passés per alt, una cosa que em fa un cert pànic, vaig escriure un poema que posteriorment va acabar, juntament amb altres que tenien aquesta i altres morts com a element central del poemari, dins del llibre “Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra” (Òmicron 2008).

Reprenc aquell primer poema del llibre i, amb la mateixa intenció, senzillament no oblidar, el comparteixo amb qui vulgui.

PER A QUAN ME N’OBLIDI

Aviat farà deu anys i quan arribi el dia

m’acabarà passant, segurament, per alt.

I sé que quan m’adoni d’aquest oblit vindrà

per sumir-me al silenci una angoixa imprecisa.

Sé que avui no ets enlloc i que escriure’t, parlar-te

o fins i tot pensar-te únicament em porta

la vana complaença d’aquell que rememora

un temps d’infant o el món d’adolescent, tan agre,

que només perquè hi eres va ser-me suportable.

De voltes, m’apunyala la tendra remembrança

d’aquell moment, i el tacte de mans acomiadant-se,

l’adéu definitiu, l’instant inevitable,

quan vas ser conscient que tu ja te n’anaves.

I jo, mentre em somreies, vaig tancar els ulls. Plorava.

Anuncis