Com aquest sol…

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.

Jardi japonès2ç

poema inèdit, dins el llibre Quadern de brevetats

la fotografia és pròpia, feta al Jardí japonès de Tolosa de Llenguadoc

Anuncis

Una descoberta: els Robaiyat de Pessoa

Fa pocs dies que vaig trobar i comprar un llibre que, fins a cert punt, m’ha sorprès. Em pensava que tenint el “Llibre del desassossec”, algun dels llibres de poemes de Pessoa, i els dels seus heterònims (Caeiro, Campos, Reis), disposava de prou bagatge per entendre l’univers del poeta portuguès. Vet aquí que ha caigut a les meves mans un llibre de Quartetes o Robaiyat, que em sembla senzillament fascinant, sobre tot perquè més enllà que duu per subtítol “Cançons de beure”, entronca al meu entendre de forma directa amb les reflexions i digressions del “Llibre del desassossec”.

Evidentment, la font d’inspiració primigènia del poeta per escriure aquestes quartetes son les d’Omar Khayyam, però la lectura de les mateixes permet trobar Fernando Pessoa en estat pur. No em faré l’erudit ni l’entès. El resum de tot això és ben senzill: m’agrada Pessoa, m’agraden les quartetes del persa Omar Khayyam, i trobo extraordinària l’aplicació de la tècnica d’aquest (o millor dit, de la relectura que al segle XIX en va fer l’anglès Edward FitzGerald) a l’exercici poètic de l’autor portuguès. Així de simple. I, com sempre, espectacular la traducció de Gabriel de la S.T. Sampol.

Deixo aquí un dels Robai (singular de Robaiyat) de Fernando Pessoa, amb el seu original portuguès a sota.

 

Cansa esperar. No cansa menys pensar.
Monòtons i serens, sentim volar,
sens pensar ni esperar, els dies nuls,
més fatals i més minsos com més va.

cremat

 

Sperar cansa. Pensar nâo cansa menos.
E correm-nos monotonos, serenos,
sem pensar nem sperar, os dias nullos,
cada vez mais fataes e mais pequenos.

 Del llibre “Fernando Pessoa. Robaiyat (Cançons de beure)“, selecció i traducció a cura de Gabriel de la S.T. Sampol, Edicions de la ela geminada, Girona 2014

la fotografia és pròpia, feta amb mòbil, preparant un cremat la nit de Sant Joan

A aquestes hores (poema de Màrius Sampere)

DSC_0594

Ni aquí ni enlloc
no hi ha cap vida eterna. Només
el suïcidi ajornat
a frec de llavis
i pòl·lens ensopits.

Mes no desesperem. La desesperació
la diu el degoteig
metòdic de l’atzar. I és que el temps
no discuteix, discorre
en pau entre els crits
unànimes.

I qui crida encara,
que no veig cap ànima
amb boca oberta?, i qui crida
al portal del capvespre
universal? Qui a aquestes hores
del món? No, no hi devia haver ningú
a la cambra on vaig néixer.

poema “A aquestes hores” de Màrius Sampere, dins “Ningú més i l’ombra” (Ed. Proa 2014)
la fotografia és pròpia, feta amb mòbil: cripta del Monestir de Leyre, Navarra

Una imatge decrèpita

DCIM104MEDIA

En les hores d’insomni
quan m’aixeco del llit sense que ho sàpigues,
escric poemes
només amb la intenció
de foragitar les pors que m’empresonen.
I parlo de la mort,
faig exorcismes i reso a tots els déus
només per tal que evitin
que el dolor que m’arrela a les entranyes
es pugui fer més fort.
I quan vull tornar al llit
veig que el cos que m’habita fa que dorm
i sé que en el mirall retrobaré,
en llevar-me, només l’esbós decrèpit,
el reflex de mi mateix, la imatge
de la qual renego un dia i altre.

Poema, “Una imatge decrèpita”, del poemari inèdit “Una ombra que s’escampa”,

la fotografia és pròpia i està feta a Escaladei, al Priorat.

Paraules per a Sadio

El maig de 2014 va morir Sadio, una dona jove senegalesa que havia ingressat a l’hospital on treballo amb una malaltia molt greu. D’ella ens va impressionar en tot moment, malgrat la intensitat dels dolors produïts per la malaltia que finalment la va dur a la mort, el posat digne i la serenor que transmetia. No em vaig poder estar d’escriure aquests versos, segurament amb més emoció que qualitat, que ja vaig compartir, llavors gairebé a corre-cuita i encara escrits a mà, en una trobada amb altres poetes a Barcelona el mateix mes de maig. Ara els comparteixo, aquí.

imatges 2005_obres 198

Una mort excessiva ha trucat a la porta
i amb uns ulls ben oberts l’has rebuda, desperta
i amatent al silenci on tot es precipita.
Al carrer aquesta nit hi haurà el plor d’uns infants
que han deixat el seus jocs per fer-se adults de sobte.
De ben lluny, travessant aspres cels africans
arriben tristos cants i s’eleven pregàries
a un déu sempre distant, en una llengua estranya.

Aquests buits finestrals tindran gravat per sempre
el teu posat altiu, l’orgull d’estirp serena
mudat en desconcert pel desencís perenne,
per un dolor cruel que et retornà misèries
d’indrets massa llunyans on de nit s’arreceren
històries d’altres mons en què el fred és llegenda.

Poema Paraules per Sadio (2), inèdit, la fotografia és pròpia i correspon a una habitació de l’antic Hospital Sant Jaume de Manlleu, just abans d’iniciar-ne l’enderrocament (juliol 2005)