Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Anuncis

Un record de Carcassona

DSCF2402
Hem passejat com temps enrere ho fèiem
pels carrers de ciutats dipositàries
d’estranys records de foc i de carnatge.
Avui però, les ciutats més antigues
només són llocs on és el guany més fàcil
i el pas del temps excusa per la venda
dels crits absents a tants llibres d’història.
Hem caminat i hem vist com les muralles
s’han convertit en signe de l’absència.
No hi ha passats millors, només fantasmes
que s’han quedat presos dins les estances
mirant, distants, les nostres caminades.

Carcassona, desembre 2010

poema inclòs al recull L’hivern a la memòria, del meu llibre NO PLORIS PER CREÜSA, ENEES, Ed. Neopàtria juny 2015

Senhal (un poema de Ponç Pons)

IMG_20141029_063252

Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.

Poema inclòs al llibre DESERT ENCÈS, de PONÇ PONS, Quaderns Crema 1989

la fotografia és pròpia, feta amb mòbil: Vic, carrer de tarda

A propòsit de “Les feuilles mortes”, el poema Tardor

Ahir parlava al meu blog/bloc, de “Les feuilles mortes“, el poema de Prévert cantat, entre d’altres, per Montand i transformat en un estàndard del jazz, amb el títol d’Autumn leaves (o també September falls). Deia que és, en la seva forma de chanson, una de les cançons que més m’emociona.
Aquesta cançó és explícitament present en un poema inclòs a un dels llibres que he publicat que, per diversos motius, més m’estimo, per bé que si ara l’hagués de reescriure molts dels poemes que el componen serien una mica més simples i, segurament, curts.
Deixo aquí el poema

La poesia és el cianur...
TARDOR.

Escoltaves Montand cantant Les feuilles mortes
i la tardor creixia al cor del teu nafragi
mentre t’abandonaves a rituals mirades,
a uns astres que rebien oracions nocturnes
d’amants que s’estimaven amb avidesa i ànsia.
Llavors tots els carrers eren iguals i l’aire
et duia la humitat de pluges que assetjaven
carregades del fang d’una desesperança
de més enllà d’un mar al qual res no et vinclava.
Voltaven damunt teu ànimes sense estança
cridant amb desconsol pel greu dolor dels arbres
nus de fulles i branques pel fred cru de l’oratge.
I, mentre, tu cantaves acomanyant l’espera
d’amors que no arribaven, paraules que ara et manquen.

poema TARDOR, inclòs al llibre LA MIRADA DE LA GÀRGOLA, Òmicron 2008

,
la fotografia és pròpia

Quatre poemes breus amb mar de fons

Cal·ligrafia

Còdols, no arena,
a la vora del mar.
Breus les onades
marquen cal·ligrafies
al damunt d’un cos ert.

Guaita

Mires el mar
per si arriba la mort
solcant les aigües.

DSCF5191

Litorals

Amb dits sol·lícits
traçaves litorals,
platges discretes.

Cants

Salpen les barques
perseguint horitzons.
Els mariners
no recorden els cants
amb què la mort els tempta.

poemes del Segon Quadern de brevetats, inclòs a Una Ombra Perplexa, Antoni Casals i Pascual, Bubok 2015

La fotografia és pròpia, Un capvespre rúfol al nord de Madeira

Extrema nit

DSCF2990

 

Extrema nit darrera el mur quiet,
una absència de lluna configura tendreses:
hi ha passes en la boira, una tènue tenebra en el poema
traçat en la fatiga dels cossos fets frontera.

 

poema inclòs al Quadern de brevetats, dins Una Ombra Perplexa (Bubok, 2015) http://www.bubok.es/libros/238979/Una-ombra-perplexa

fotografia pròpia, Roma

Traficant de silencis

DSCF3109

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Assegut, de vegades, davant de mi mateix,
noctàmbul fatigat sense destí concret,
traficant de silencis, observo com es glacen
les paraules i vides dels altres. Hi ha el desordre,
que s’ha instal·lat al límit dels imperis i un sol
que, lentament, s’ha anat fent pedra i fred
i en ell s’hi reflecteixen les hores que hem viscut
i els futurs que no arriben, els miratges
pels que ho hem donat tot, i aquests hiverns tan llargs
on s’arrengleren a mode de prestatge ple de pols
històries que hem fet nostres a còpia d’inventar-les.
Jo m’ho miro de lluny –ho he dit manta vegades!-
i crido com cridaven els profetes del foc,
antics aduladors de la catàstrofe.
Però és un crit silent que a penes sento,
com l’udol d’aquell vent que va impregnar-me,
com un udol del llop en què em transformo
cada nit que t’escric paraules vanes.
La nit en la què visc és una nit perenne,
la travesso descalç només per tornar a asseure’m
a l’altra extrem d’aquesta no volguda foscor.
Un dia arribarà la mort i, com Pavese,
hi trobaré els teus ulls. Però encara no sé
si vindrà per quedar-se o si, com aquests dies,
només serà de pas, per impregnar de forma
potser definitiva la vida d’altres vides,
ara només passat, de les què en faig recompte.
Sé que cada vegada que em miro en el mirall
envelleix una mica alguna cosa més
que aquesta imatge meva, que reconec a penes
mentre vaig rellegint algun dels meus poemes
i veig que, al meu costat, ets lluny, tantes vegades.
Assegut al bancal de les paraules buides,
fatigat i distret, envellit per les nits
i udolant, licantrop suplicant de l’abisme,
amb un gest displicent vaig tancant tots els llibres.

 

 

poema Traficant de silencis, inclòs al poemari, encara inèdit “Una Ombra Perplexa”,
la fotografia és pròpia

Com aquest sol…

Com aquest sol d’hivern, talment la mort viscuda amb pressa,
va enfosquint-se el demà que ja no saps si esperes.
Tot és delimitar contorns d’arbres caducs, el desolat
recurs de qui no espera res a canvi del silenci.

Jardi japonès2ç

poema inèdit, dins el llibre Quadern de brevetats

la fotografia és pròpia, feta al Jardí japonès de Tolosa de Llenguadoc