Refugi

¿Quin mar de vidre espera més enllà
d’aquesta claredat, quina incertesa
ofega els vents manyacs, quina desídia
ens venç, acomodada al nostre son?
Sabem pels vells que res no és pas com era,
que allò més inequívoc muda avui
només en anecdòtic, fins i tot
que al més lleu dels dolors hi ha desmesura.
El cel es va enfosquint amb els silencis
de tot el que callem: no gosaríem
abandonar, amb supèrbia, l’escenari
i optem, ara que és fosc, per amagar-nos
al refugi solemne de les hores.
Hostil, el sol denosta la nit tendra.

Pessoana (2)

En l’origen de totes les angoixes

hi ha un cosmos que s’esquerda com les pedres.

Als somnis posseïm estranys deliris

i convertim records en falsedats.

Hem oblidat, per fi, la nostra vida

i aboquem el desti, com un miratge,

dins la capsa igniscent de futurs negres

com la nit amb què es clouen els rellotges.

No ens importen els dies que segueixen

ni els passats que basteixen calendaris

esforçats en la lluita contra el tedi.

Tot retorna a un mateix, sense memòria

de les coses com són quan s’interrompen

les imatges que el temps, futil, esborra.

fotografia: Lisboa, la Sê

Pessoana (1)

Anoto als fulls pautats del dietari

paraules que, de cop, s’han palplantat

davant meu obligant-me a decidir

quin nou sentit he de dornar-li al dia.

Desfilen davant meu vagues memòries

de músiques distants i de perfums

que volen impostar amb la seva essència

els records que mantinc o que m’habiten.

De fet, avui, el dia s’ha llevat

amb una boira densa que impregnava

els meus sentits: tot empenyia a escriure,

fins i tot la subtil desesperança

amb què la claredat volia fer-se

un lloc als meus gargots, toscs i maldestres.