Amb el sol a l’esquena
segueixo la meva ombra ran del cingle.
Si l’ombra erra el camí
sé que puc estimbar-me.
Poema inclòs al llibre “Els rossinyols insomnes“, de Pilar Cabot, Biblioteca de la Suda (Pagès editors 2008).
La fotografia és pròpia, Les Guilleries, cingles (fotografia de 1989, escanejada)
Ara s’ha iniciat un altre temps
mentre cerques paraules al voltant
dels arbres abrusats.
Fins que tu puguis desvetllar-lo un dia
a l’illa del naufragi, mai no et neguis
a esguardar nits senceres l’horitzó.
Poema inclòs al llibre “La fosca melangia de Robinson Crusoe“, Llibres de l’Escorpí, Edicions 62, 1982
Hem anat disfressats tota la vida
amb vestits de paper que ara es dissolen
i es van tornant parracs, o bé es transformen
en aquell vestit nou que pretenia
l’emperador del conte amb què tant rèiem.
No vam fer cas d’avisos ni d’edictes
sobre el temps que venia ni ens vam creure
que després de mil anys i mil sequeres
una pluja vingués a despullar-nos.
Hi ha qui diu que, així nus, hi haurà un judici
de pecats pels que cal fer penitència.
Altres som molt més pràctics: abrigar-nos
ens evita humitats i, als ossos, reuma.
Preguntaràs si guardo la memòria
de tu, i et respondré:
foll d’impotència,
he assassinat el mar,
i no sabrà
ningú que tu ets el meu còmplice.
Poema 4 del Cançoner, inclòs dins DARRERE EL VIDRE , POESIA 1972-2002, de Feliu Formosa,
Edicions 62 _EMPÚRIES 2004
Abans del nom
dels llibres hi ha la història
que, dins, s’hi amaga.
I els cossos que retornen
als laberints d’on fugen.
Poema inclòs al llibre Una Ombra Perplexa, Bubok 2015 http://www.bubok.es/libros/238979/Una-ombra-perplexa
Extrema nit darrera el mur quiet,
una absència de lluna configura tendreses:
hi ha passes en la boira, una tènue tenebra en el poema
traçat en la fatiga dels cossos fets frontera.
poema inclòs al Quadern de brevetats, dins Una Ombra Perplexa (Bubok, 2015) http://www.bubok.es/libros/238979/Una-ombra-perplexa
fotografia pròpia, Roma
Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l’ennuec.
Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.
Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.
Poema “Sedegem“, de Manuel Forcano, dins Ciència Exacta, Premi Miquel de Palol 2014, Edicions Proa 2014,
la fotografia és pròpia, Riu Sisqueró (Andorra)
Assegut, de vegades, davant de mi mateix,
noctàmbul fatigat sense destí concret,
traficant de silencis, observo com es glacen
les paraules i vides dels altres. Hi ha el desordre,
que s’ha instal·lat al límit dels imperis i un sol
que, lentament, s’ha anat fent pedra i fred
i en ell s’hi reflecteixen les hores que hem viscut
i els futurs que no arriben, els miratges
pels que ho hem donat tot, i aquests hiverns tan llargs
on s’arrengleren a mode de prestatge ple de pols
històries que hem fet nostres a còpia d’inventar-les.
Jo m’ho miro de lluny –ho he dit manta vegades!-
i crido com cridaven els profetes del foc,
antics aduladors de la catàstrofe.
Però és un crit silent que a penes sento,
com l’udol d’aquell vent que va impregnar-me,
com un udol del llop en què em transformo
cada nit que t’escric paraules vanes.
La nit en la què visc és una nit perenne,
la travesso descalç només per tornar a asseure’m
a l’altra extrem d’aquesta no volguda foscor.
Un dia arribarà la mort i, com Pavese,
hi trobaré els teus ulls. Però encara no sé
si vindrà per quedar-se o si, com aquests dies,
només serà de pas, per impregnar de forma
potser definitiva la vida d’altres vides,
ara només passat, de les què en faig recompte.
Sé que cada vegada que em miro en el mirall
envelleix una mica alguna cosa més
que aquesta imatge meva, que reconec a penes
mentre vaig rellegint algun dels meus poemes
i veig que, al meu costat, ets lluny, tantes vegades.
Assegut al bancal de les paraules buides,
fatigat i distret, envellit per les nits
i udolant, licantrop suplicant de l’abisme,
amb un gest displicent vaig tancant tots els llibres.
poema Traficant de silencis, inclòs al poemari, encara inèdit “Una Ombra Perplexa”,
la fotografia és pròpia
obstinacions 