Quan s’acosta l’hivern, el sol destil·la
tènues llums encalmades i les nits
s’allargassen al ritme de crepuscles
rojos que altra vegada ens desconcerten.
És en la pal·lidesa dels camps gèlids
que una agonia insòlita s’aboca
a la tardor lluitant per mantenir-se
als somnis i als murmuris del vell aire.
He caminat pel bosc i, enmig l’arbreda
nua, el trepig de fulles transformava
silencis en una ombra que, suspesa,
era avís del nou fred que esquinça els dies.
Poema inèdit, inclòs dins un poemari que encara no té esma de veure la llum
la fotografia és pròpia, una imatge de la Vall de Camprodon
obstinacions 