Pregària

I, de sobte, la nit
ve per trencar el silenci dels amants,
per aturar el deliri dels poetes,
per confirmar les pors més arrelades,
per fer oblidar el sentit de les banderes.
En la nit ens fem vells i és en la nit que ens criden
vells companys de viatge que es van morir fa temps,
des del fons d’una música
que crèiem oblidada
al calaix dels anhels.
En la nit es fan lànguids els sospirs
i es fan breus les paraules, i el que escrius
recupera el sentit d’una pregària.

A tall d'homenatge a Saramago

Poema propi inclòs a “Una ombra perplexa”, Bubok 2015

Anuncis

Carrers de diumenge

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

20160429_104131poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

Cant gregorià

No gaire més enllà
de l’univers estèril
on bastires el cau,
vas establir-hi el regne20160128_173312
on domina l’espasme,
reconvertint en mots
el teu desfici llord.

Ara, et mires les mans
i veus que no tens mans
i mires els teus peus
i veus que no hi ha peus.
I penses que, com Samsa,
véns d’una nit d’insomni
i trobes a faltar
el dolor fulminant
que diuen que comporta
tota metamorfosi.

Però, fet i comptat,
mai no vas transformar-te:
ja vas néixer un helmint
abans de mudar en home.

poema inclòs a L’anhel de l’anèl·lid, poemari inèdit 

fotografia pròpia: Cementiri de Cantonigrós (2016)

Aquesta nit, la lluna…

DSC_0524~2

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Un sonet cap per avall de Joan Brossa

Tinc a casa exemplars dels tres primers números de la revista Reduccions, publicats l’any 1977 i comprats (ho sé perquè sovint apunto la data de compra dels llibres a la primera pàgina) aquell mateix any, l’any dels meus 18. Ara feia temps que no els feia cas i en reobrir-los he retrobat alguns poemes de poetes importants de la nostra llengua: des de Martí i Pol a Comadira, passant per Segimon Serrallonga, Pere Gomila, Maria Mercè Marçal, Josep Piera, entre d’altes. Al número 1 hi ha quatre sonets de Joan Brossa. Transcric aquí un sonet “capgirat” la relectura del qual m’ha fet somriure.

DE SOBRETAULA

Joan, ets una mica orgulloset.
Digues: per què capgires el sonet?
No em diràs que llegir-lo així t’agrada?

Això és fer del vespre matinada
o, un caminal que és ample, fer-lo estret.
Però vinc i agafa’m del bracet.

No vull lluitar contra tu, em semblaria
cosa fosca i injusta. Crec, Joan,
que ets una mica orgulloset, i quan
t’entestes que la nit es torna dia

et dono el nom de rei amb simpatia
i et recordo el que dèiem tot dinant:
a aquest aspecte teu altisonant,
vull que li escriguis, sents?, una elegia.

Rotacions, de Pere Roca Lloret. Descobrint un autor procedent de la boira.

De vegades un fa grans descobertes a partir de petites casualitats. Ara fa uns dies em van regalar un llibre, un recull de poemes d’un autor osonenc, Pere Roca, vinculat també a Tarragona per raons d’estudis, i al qual una mort prematura va evitar sense cap mena de dubte la projecció d’una més que probable i significativa carrera literària. El llibre, prologat pel bon amic Tomàs Camacho Molina, alma mater de la Mostra Oberta de poesia d’Alcanar, de la que ja se’n duen sis edicions, i que va compartir amb Pere Roca Lloret el fet de ser “dos osonencs emboirats i interiors que es trobaven en un lloc marítim i lluminós”   va ser editat l’any 2001 a Tarragona pels Cuadernos de la Perra Gorda i reuneix bona part de la producció no publicada de l’autor, aplegada i seleccionada per José Alberto Alfonso.

No sé si, hores d’ara, és o no fàcil de trobar exemplars d’aquesta edició. Tal i com són les coses en poesia, el més probable és que els exemplars sobrers faci temps que hagin estat reconvertits en pasta de paper. En tot cas, des de la forçosa varietat d’estils i corrents que van influir en l’autor i  es fan evidents al llibre, i que fan que no es pugui parlar d’un poemari compacte, es tracta d’una lectura molt recomanable per als amants de la poesia que no hagin encasellat els seus gustos (cosa relativament freqüent entre la lletraferidura nostrada) i ens permet descobrir una veu, per a mi desconeguda que mereix ser projectada encara que sigui des de la modèstia d’aquestes línies.

Deixo aquí una mostra amb dos poemes del llibre Rotacions

La il·lusió
rellisca potser
com les llàgrimes
aturades, nues, amb les mans.
Llarg plor d’uns ulls
esquerps a guanyar-se cap encant.

***

Em gronxo, amb cos
esveradís, pel lliscar
ingràvid de la broca nua,
trenc de l’instant
-cap a les golfes de marcs caducs-
en precisos degotalls de demà.

Rotacions, de Pere Roca Lloret, Cuadernos de La Perra Gorda, Tarragona 2001