En el record d’un vespre

Anuncis

Després de la pluja

Ara ha deixat de ploure, però saps
que no n’hi ha prou per fer-nos obrir portes:
ens ho mirem de lluny, amb una mandra
que surt del més pregon dels nostres ànims.
Asseguts al sofà passem les pàgines
d’un llibre on ballen lletres i caràcters
sense sentit, invocacions profanes
a déus perduts al fons d’una pregària.
Ara ha deixat de ploure al món de fora
i ens entestem a dir que som feliços,
mentre passen les coses com passaven
i seguiran passant els anys que venen.
Nosaltres, al sofà, ens mirem programes
que ens fan sentir més bons o menys captaires.

 poema Després de la pluja, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. Òmicron 2009
fotografia extreta de 1000imagens.com

Espadats

Hem passejat
pels espadats observant amb plaer

com una onada ens en tornava una altra,
com cada bri d’aquest aire, ja escàs,
duia la sal que ens cremava l’esquena.
I hem vist velers i motores traçant
amples camins resseguint els esculls
que hem recreat només per a nosaltres,
ara que el dia és més breu i esperem
veure arribar amb l’horabaixa els neguits
de cada vespre.

poema ESPADATS, del llibre UNA OBSTINADA IMATGE, Ed. Òmicron, 2009

Dia d’estiu


SEMPRE HI ha algú que aguaita les entrades
i les sortides, amatent al cop
de porta amb què el carrer vol desvetllar-se.
Indiferents a tot això,
fem començar sovint els nostres dies
una mica més tard que el comú de la gent,
i encara ho fem pensant
en llargues migdiades, a recer
d’aquest sol que ara sembla enterbolir-se
a mesura que les hores s’allunyen,
amb un posat indolent, del migdia.
Després vindrà la tarda i amb la tarda
les passejades breus
buscant en els racons de cada dia
un renovat motiu per al somriure.
I quan es fa de nit, i aquí les nits
són molt més fresques, recomptem les rutines
per entendre la mandra que ens devora
quan pensem el retorn al món de sempre.

poema DIA D’ESTIU, dins UNA OBSTINADA IMATGE, ed. ÒMICRON, 2009
la fotografia és pròpia, Escales al carrer

En l’obsessió del buit


AIXÍ COM van escriure alguns poetes
que era la llum, l’obsessió de la llum,
allò que els feia viure
però alhora llanguir, ara puc dir
que m’obsedeix el temps
i el pas lent de les hores.
I em commou el silenci del trànsit
de les vides alienes
i la fressa del vent que acompanya els minuts
mentre esguardo un no-res
que em retroba, assegut, sota el pont
del riu sec que alimenta amb el fred
de les aigües absents el meu aire.

poema EN L’OBSESSIÓ DEL BUIT, del poemari UNA OBSTINADA IMATGE (ed. Òmicron, 2009)
la fotografia és de Fatima Silveira (1000imagens.com)

Una obstinada imatge


UNA OBSTINADA IMATGE

El mar és una estepa blava i les onades

el camp espigolat on s’amaguen les hores

que ressonen al rellotge de la tempesta.

És dins aquest cel, també blau, que espero veure

l’arribada inevitable d’una imatge obstinada,

el contrapès del món que va emergint,

tenaç, de les ferides.

poema Una obstinada imatge, dins el poemari del mateix títol que sortirà publicat el maig del 2009

la fotografia és pròpia i és de l’illa de La Palma (2007)