Des que a principis dels 80 vaig llegir un volum de la col·lecció dels Llibres de l’Escorpí que incloïa dos llibres de Joan Margarit (“Raquel” i “La fosca melangia de Robinson Crusoe”) he estat sempre un aferrissat defensor de la poesia d’aquest catedràtic de càlcul d’estructures. En tots els seus llibres hi ha moments, versos, que et deixen corglaçat i, sovint, sense alè, pensant “això és el que jo hauria volgut dir en molts dels meus poemes”. Sé que en aquest país d’enveges i capelletes, ser un “escriptor famós” és gairebé un pecat. Tots voldríem ser-ho i qui ho és ens està prenent el lloc que “creiem que mereixem els altres”. Penso que aquest és el motiu pel que molts autors només són recordats quan fa “x” anys que van néixer, morir, o vés-a-saber-què. A mi, la lectura de Margarit encara em produeix una mena de nus a la gola. Més enllà de llibres com “Joana”, hi ha un llibre que jo defineixo com “crepuscular”, amb una bona quantitat de poemes d’aquells que tenen un o més versos que resulten ser aquella proclama que un hauria volgut deixar per a la posteritat. Us transcric aquí un d’aquests poemes. Pareu atenció als tres darrers versos i si us deixen indiferents, demaneu hora al psiquiatre.
PROZAC
La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.
poema PROZAC, dins CASA DE MISERICÒRDIA, Proa, 2007)
obstinacions 