Imatge

La tardor del poeta

La tardor del poeta

Has intentat escriure tantes coses
que s’han quedat al calaix dels esforços
vans de la nit! Et perduren uns somnis
que no has tingut i entre tènues silencis
vas confegint un futur prou amable
ara que sents més a prop la vellesa.
Brusc, el mirall et retorna decrèpits
confinaments dins un cos que s’esquerda
i una mirada dolguda i dispersa.
T’has intentat amagar de les hores
sota un mantell de paraules, de versos
interromputs i confusos que deses
com si esperessis moments més propicis.
Un lent capvespre desfulla el brancatge.

fotografia pròpia: cel de tardor a Roma, tardor 2011

Anuncis
Imatge

Una reflexió i un poema de Joan Margarit (PROZAC)

Una reflexió i un poema de Joan Martgarit (PROZAC)

Des que a principis dels 80 vaig llegir un volum de la col·lecció dels Llibres de l’Escorpí que incloïa dos llibres de Joan Margarit (“Raquel” i “La fosca melangia de Robinson Crusoe”) he estat sempre un aferrissat defensor de la poesia d’aquest catedràtic de càlcul d’estructures. En tots els seus llibres hi ha moments, versos, que et deixen corglaçat i, sovint, sense alè, pensant “això és el que jo hauria volgut dir en molts dels meus poemes”. Sé que en aquest país d’enveges i capelletes, ser un “escriptor famós” és gairebé un pecat. Tots voldríem ser-ho i qui ho és ens està prenent el lloc que “creiem que mereixem els altres”. Penso que aquest és el motiu pel que molts autors només són recordats quan fa “x” anys que van néixer, morir, o vés-a-saber-què. A mi, la lectura de Margarit encara em produeix una mena de nus a la gola. Més enllà de llibres com “Joana”, hi ha un llibre que jo defineixo com “crepuscular”, amb una bona quantitat de poemes d’aquells que tenen un o més versos que resulten ser aquella proclama que un hauria volgut deixar per a la posteritat. Us transcric aquí un d’aquests poemes. Pareu atenció als tres darrers versos i si us deixen indiferents, demaneu hora al psiquiatre.

PROZAC
La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.

poema PROZAC, dins CASA DE MISERICÒRDIA, Proa, 2007)

Imatge

“El desencís”, un poema per a un nou projecte

El sol encén les fulles del jardí,
delimitant camins d’ombra benigna
per on passen els mots i s’arreceren
quimeres d’un futur que no s’atura.

Raja el desig, el vent bat les banderes
i el mar conté els greus crits en una onada
inhòspita que esborra els noms: l’arena
mai no ha tingut memòria ni és eterna.

A la vora del mar, hi ha melangies
ocioses que esperen l’arribada
d’una llum i un capvespre més propicis.

Jo m’ho miro de lluny. Tantes vegades
m’he sentit tan distant de la meva ànima,
que tant m’és si el vaixell ha perdut l’àncora.