Homenatge blocaire a Montserrat Roig

Les tres s’adonen que el vell les mira i xiuxiuegen entre elles. Riuen. A la Mabi, se li ha descordat el botó de nacre del capdamunt de la brusa i la Desirée encara llamineja el gelat de taronja. La Mabi i l’altra han anat a la comuna i el vell estrany, amb barret i bastó, s’ha acostat a la Desirée i li ha fet un petó als llavis, llavis de maduixa gebrada, li ha dit. La Mabi, quan han tret del bar el vell estrany, ha preguntat a la Desirée, i tu, què has sentit quan t’ha besat? No ho sé, ha fet la Desirée, potser una mica de fàstic.

Montserrat Roig: El temps de les cireres  (Edicions 62, 1977)

la fotografia és de Ricardo Costa (1000imagens.com)

Històries

Tant era que la història ja fos començada, perquè els kathakali van descobrir ja fa molt temps que el secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les grans històries són les històries que ja s’han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar. Unes històries a les quals pots entrar en qualsevol punt i repapar-t’hi ben còmoda. No t’ensarronen ni amb grans emocions ni amb finals rebuscats. No et sorprenen amb res que sigui imprevisible. Tu les coneixes tan bé com la casa on vius. O l’olor de la pell del teu amant. Ja saps com acaben, però tot i així les escoltes com si no ho sabessis. De la mateixa manera com, per més que sabem prou que un dia ens hem de morir, vivim com si no ho sabéssim. A les Grans Històries ja saps qui viu, qui es mor, qui troba l’amor, qui no el troba. I, tot i així, vols que t’ho tornin a explicar.

Arundhati Roy: El déu de les coses petites, 1997 (La butxaca, edicions 62, 2007)
fotografia de Carlos C, dins 1000imagens.com