Homenatge blocaire a Montserrat Roig

Les tres s’adonen que el vell les mira i xiuxiuegen entre elles. Riuen. A la Mabi, se li ha descordat el botó de nacre del capdamunt de la brusa i la Desirée encara llamineja el gelat de taronja. La Mabi i l’altra han anat a la comuna i el vell estrany, amb barret i bastó, s’ha acostat a la Desirée i li ha fet un petó als llavis, llavis de maduixa gebrada, li ha dit. La Mabi, quan han tret del bar el vell estrany, ha preguntat a la Desirée, i tu, què has sentit quan t’ha besat? No ho sé, ha fet la Desirée, potser una mica de fàstic.
Montserrat Roig: El temps de les cireres  (Edicions 62, 1977)
la fotografia és de Ricardo Costa (1000imagens.com)
Anuncis

Proustiana

Algun cop arribem, encara que siguem només uns nens petits, a assolir en la vida els objectius inesperats que ens semblaven inaccessibles, a rebre una invitació per anar el dia que plou a prendre el te en aquella casa on no ens hauríem pensat mai que penetraríem, i que escampa tan lluny al seu voltant un deliciós prestigi que tan sols el nom del carrer i dels carrers adjacents i el número de districte ressonaven en nosaltres amb un encís dolorós i malsà. Casa que l’amor bastava a tornar-nos impressionant, però a la qual, segons el costum d’aquells temps que ignorava encara els pisos clars i els salons blaus, una mitja foscor fins i tot en ple dia donava des de l’escala una mena de misteri i de majestuositat que la nit profunda de l’avantsala, on no es podia distingir si la persona dreta davant d’un cofre de fusta gòtica i indiscernible era un criat de peu dret esperant la mestressa que estava de visita o l’amo de la casa arribat davant vostre, canviava en una emoció profunda, mentre que, dins del saló on no es podia penetrar sense passar per nombroses poirtes, els dossers d’ermini d’aquelles mateixes portes de tapisseria, els vitralls de color de les finestres, el gosset, la taula de te i les pintures del sostre semblaven sengles atributs i vassalls de la castellana del lloc, com si aquest pis hagués estat únic i hagués format amb el caràcter, el nom, el rang, la individualitat de la mestressa de la casa, allò que en àlgebra se’n diu una seqüència única i necessària. L’amor bastava també per presentar-nos-en les més petites particularitats com a superioritats envejables.
Marcel Proust, fragment de “El raig de sol sobre el balcó“, dins Contra Saint-Beuve, Tusquets ed., 2005

Somnis amb Pessoa

Ara mateix, que sóc inert a l’oficina, i se n’han anat tots a dinar tret de mi, observo, a través de la finestra entelada, el vell oscil·lant que recorre lentament la vorera a l’altra banda del carrer. No va begut; va somniador. Està atent a l’inexistent; potser encara espera. Que els Déus, si són justs en llur injustícia, ens conservin els somnis encara que siguin impossibles i ens donin bons somnis, encara que siguin baixos. Avui, que no sóc vell encara, puc somniar les illes del sud i Índies impossibles; demà potser em serà atorgat, pels mateixos Déus, el somni de ser amo d’un estanc petit,o jubilat en una casa dels afores. Qualsevol dels somnis és el mateix somni, perquè són tots somnis. Que em canviïn els Déus els somnis, però no el do de somniar.

text extret del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, (traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, Quaderns Crema, 2002)
la fotografia és de Jacob Lopes (1000imagens.com)