La mort del gat



la mort del gat
A casa sempre havíem tingut gats.
La mort dels gats és trista i solitària.
Vaig plorar molt quan va morir-se el gat,
i crec que no he tingut altra vegada
el mateix sentiment de pèrdua.
Vaig escriure un poema pel gat mort,
on parlava del vidre en els seus ulls
just abans de morir,
de com va perdre el nord i es confonia
d ’habitació i com va perdre l’hàbit
de menjar i tot.
De tot, però, el pitjor record que em queda
és el de veure entrar a casa
l’ home del servei de recollida
d’ animals morts.
No era res més que un escombriaire
amb un cabàs enorme. Li mancava l’escombra,
però la imatge sospitada del gat
al cubell de la brossa em va perseguir encara
durant vàries setmanes.
No va arribar ningú per consolar-me
perquè la gent se’n riu si plores per un gat.


poema inclòs a “Passes discretes per la ciutat endormiscada…” (Bubok, 2012)
la fotografia és de Rui Valle de Sousa (1000imagens.com)
Anuncis

Un poema de Foix dedicat a Riba

Dèiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D’aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,
Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;
Tots en el Tot, sabíem el camí
Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,
L’alè indivís, el vent que venta l’era,
I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l’espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.

poema DÈIEM: LA NIT!…, de J.V.Foix, dins ON HE DEIXAT LES CLAUS...
la fotografia és pròpia: Crepuscle a Eivissa

Ciutat endormiscada


Altravegada, em sorprèn el record
dela ciutat encara endormiscada
aprimera hora, un matí de diumenge.
Ressonenpasses trencant amb cautela,
isubtilesa el silenci profund
deles llambordes humides pel gebre.
Sócassegut en un banc solament
perobservar amb quin  ritme indolent
escombral’home del carro de brossa
fullescaigudes i recull després
lesrestes indiscretes
d’algunimprovisat festeig nocturn.
Hefet el gest erroni d’obrir un diari
queno duc i d’encendre després la cigarreta,
araque ja fa molt temps que no en fumo.
Aspirola humitat d’aquest matí i m’arriba
d’imprevistuna olor de mar i un fred subtil
ambels que no comptava.
M’acompanyal’aroma del cafè
justacabat de fer d’un bar de cantonada.
Quanm’alci, em tornaré
aperdre pels carrers estrets d’una ciutat
quemolt difícilment
podràrecuperar els diumenges mandrosos,
carregatsde matisos, de la meva infantesa.

poema Ciutat endormiscada, dins el poemari “Passes discretes per la ciutat endormiscada” (Bubok, 2012)


Caiguda lliure

Igual com passa tot sovint en aquells somnis
que se’ns fan recurrents i als quals el cos planeja
per uns indrets que ens són més o menys coneguts
vaig observant de lluny, desencantat,
les hores que no es marquen als rellotges.
Abocat altra volta al precipici dels mots
em perdo en els vertigens del silenci
i vaig posant en fila, amb paciència,
totes les incerteses.
I em veig, caient, i quan arribo a terra
un altre cos pidola una indulgència
que mai no haurà de ser-li concedida:
el dret a no dir res, a no sentir.
Potser el dret a no viure en agonia.

la fotografia és pròpia: una imatge de les Guilleries, 1985