Sobre la taula…

 
Sobre la taula un dibuix,
un paper,
una paraula esqueixada,
un camí desdibuixat,
un nom breu,
gots de vi,
unes molles de pa,
una llàgrima encesa.
I, a les mans, un record escindit
s’esvaeix, desolat, com buscant,
pell endins,
abolides empares al cau de l’absència.
Nàufrag del seu futur, el poeta
s’acosta al perill de la riba on retorna,
com un càstig diví, la raó que va perdre.

Anuncis

Si véns, amor, i jo no hi sóc…

Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

Un poema de Francesc Garriga, extret del llibre T’estimo… Més de cent poemes d’amor i de desig, tria a cura de Sam Abrams, EUMO Editorial, 2002
la fotografia és de Inácio Silva (1000imagens.com)

Adéu (un poema de Bruna Generoso)

Es va rompre l’amor un matí fred
de núvols i foscors a les parets
-la pluja vomitava les paraules
que es feien grans en forma de retrets -.
No ens vam conèixer amb els ulls borrosos
que entelen els colors de les finestres,
privant-nos de l’olor de les muntanyes.
Ja saps a quin racó dorm el silenci
quan sembla que l’instant ha cridat massa.
Penso de lluny sense saber tenir-te
que, abans, l’amor tenia poques lletres.
Del nostre amor és l’amor de què parlo.
era senzill, l’amor de poques lletres,
l’amor d’aprendre a ser pells de tendresa.
poema de Bruna Generoso i Miralpeix, dins ON HAS DEIXAT LA VEU?, Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, 2010 (Ed. Viena, 2011)

ART POÈTICA

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d’una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

 
 
poema de Josep Maria Fulquet (dins De plata pur, ANGLE EDITORIAL, Barcelona, 2007))

L’imperi implícit

Ens amaguem darrere
de les coses apreses,
i ens mirem
-enfilats com l’Estilita en la columna
des de la qual s’abasta
l’imperi implícit de la nostra follia-
com les coses s’aturen
i el progrés de les hores
és un ritu monòton.
Ja fa temps que ens anem conformant
amb descriure l’angoixa
dels silencis estàtics,
i a observar el desert on miren d’arrelar
desordres i neguits,
com un vell jeroglífic.
Del fons de l’ingrat tedi,
emergeixen certeses
per a donar resposta a qüestions improbables
que mai vam plantejar-nos.
fotografia extreta del web letrasporletras

La nit ha pres la forma del desig

La nit ha pres la forma del desig
quan has vingut amb el bes i amb el tacte
per consolar els neguits de l’home sol
que torno a ser si em deixen les paraules.
Amb els dits nus has retrobat dreceres
sota una pell abillada amb les nafres
de la foscor amb què s’impregna l’escorça
del meu cos fred, amarat d’ignorància.
Foll, m’he perdut pels camins que em servies
i ens hem trobat al barreig de salives,
esmicolant els miralls que ens separen.
Per un moment, m’he sentit com el faune
que, seduït per besades de nimfa,
veu acomplerts els desigs més recòndits.

fotografia extreta de 1000imagens.com

Un aire estàtic

Tot és molt lent.
Les hores agonitzen mentre l’aire es fa dens i un cel de color gris amenaça amb tempestes d’angoixa. Als avencs del silenci ressonen encara les paraules amb què es va proclamar, inhòspita certesa, la victòria del foc sobre l’aigua, el triomf definitiu del desert, la misèria absoluta dels sentits.
Un aire estàtic empudega els carrers i fa asfixiants tots els intents d’iniciar les caminades.

la fotografia és presa a Edinburg

M’entretinc (un poema de Santi Borrell)

m’entretinc amb la música el mar la finestra
l’avió el paisatge la ciutat

m’entretinc amb la foscor la fàbrica els crits
la fatiga les monedes el dolor

m’entretinc amb els núvols els ocells el vent
les muntanyes els somnis

m’entretinc amb les pedres la mort el mirall
els vidres les dones les flors la il·lusió

m’entretinc amb la rialla els altres el dimecres
la roba el fum la festa la plaça l’any

m’entretinc amb les fulles la nit la publicitat
els diaris la guerra la fam tu

m’entretinc amb les arbres les paraules la llum
la font els camins els éssers tot

 extret del poemari “Els dies a les mans”, de Santi Borrell, Edicions de Pedra (2010)
la fotografia és d’Antònia Llunell