Recordant Georges Brassens (Supplique pour être enterré a la plage de Sète)

Anuncis

Proustiana

Algun cop arribem, encara que siguem només uns nens petits, a assolir en la vida els objectius inesperats que ens semblaven inaccessibles, a rebre una invitació per anar el dia que plou a prendre el te en aquella casa on no ens hauríem pensat mai que penetraríem, i que escampa tan lluny al seu voltant un deliciós prestigi que tan sols el nom del carrer i dels carrers adjacents i el número de districte ressonaven en nosaltres amb un encís dolorós i malsà. Casa que l’amor bastava a tornar-nos impressionant, però a la qual, segons el costum d’aquells temps que ignorava encara els pisos clars i els salons blaus, una mitja foscor fins i tot en ple dia donava des de l’escala una mena de misteri i de majestuositat que la nit profunda de l’avantsala, on no es podia distingir si la persona dreta davant d’un cofre de fusta gòtica i indiscernible era un criat de peu dret esperant la mestressa que estava de visita o l’amo de la casa arribat davant vostre, canviava en una emoció profunda, mentre que, dins del saló on no es podia penetrar sense passar per nombroses poirtes, els dossers d’ermini d’aquelles mateixes portes de tapisseria, els vitralls de color de les finestres, el gosset, la taula de te i les pintures del sostre semblaven sengles atributs i vassalls de la castellana del lloc, com si aquest pis hagués estat únic i hagués format amb el caràcter, el nom, el rang, la individualitat de la mestressa de la casa, allò que en àlgebra se’n diu una seqüència única i necessària. L’amor bastava també per presentar-nos-en les més petites particularitats com a superioritats envejables.
Marcel Proust, fragment de “El raig de sol sobre el balcó“, dins Contra Saint-Beuve, Tusquets ed., 2005

Sensació

Els vespres blaus d’estiu aniré pels camins
espicossat pels blats, petjant l’herba menuda:
somniador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré, ni pensaré pas en res:
però un amor immens em sortirà de l’ànima,
i aniré lluny, molt lluny, com un bohemi
natura enllà – tan feliç com amb una dona.

poema Sensation, de Rimbaud, versió de Joan Brossa, dins LES UNGLES DEL GUANT, RONDA DE RIMBAUD, Llibres del Mall 1974