Cal·ligrafia. Un poema de Marta Pérez i Sierra

3884994112_0a7deeb89e_z

Només m’estimaves a mi, deies.
Amb lletra menuda, d’ocell,
m’ho escrivies al mugró,
tan dolçament.
Ara t’odiaria, si en fos capaç,
però et sóc fidel,
adepta a la teva cal·ligrafia,
als solcs de les carícies que deixares
en els malucs afamats.
Ara t’odiaria, si en fos capaç,
però tens els llavis plens de crostes
i pols blanca els perfila.
Duc el dubte tatuat amb argila
i és molt difícil esborrar-lo.

poema Cal·ligrafia, inclòs a Ostatge, de Marta Pérez i Sierra, XXII premi de poesia Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent, editat per Témenos (2016)

La imatge és extreta  del compte de Flickr Solar Soul

Pregària

I, de sobte, la nit
ve per trencar el silenci dels amants,
per aturar el deliri dels poetes,
per confirmar les pors més arrelades,
per fer oblidar el sentit de les banderes.
En la nit ens fem vells i és en la nit que ens criden
vells companys de viatge que es van morir fa temps,
des del fons d’una música
que crèiem oblidada
al calaix dels anhels.
En la nit es fan lànguids els sospirs
i es fan breus les paraules, i el que escrius
recupera el sentit d’una pregària.

A tall d'homenatge a Saramago

Poema propi inclòs a “Una ombra perplexa”, Bubok 2015

Carrers de diumenge

M’hauria pogut perdre pels carrers
d’alguna gran ciutat.
En canvi, he preferit els carrerons
de ciutats de províncies,
discretes i avorrides,
on els diumenges
romancegen les hores fins que al vespre
cauen les persianes
del dia que ha transcorregut amb indolència.

20160429_104131poema propi, del recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

Aquesta nit, la lluna…

DSC_0524~2

Aquesta nit, la lluna
no s’ha deixat encendre.
Els fanalers maldaven
per fer-ho. Ella fugia
núvols enllà i se’n reia
del mar sense reflexos.

Agermanant petxines,
t’esperava a la platja:
mentre bevia estrelles
la nit se’m descobria.

poema inclòs al recull inèdit L’anhel de l’anèl·lid

fotografia pròpia: posta de sol a la Costa Brava 

Caus de cuc

parets creuades

De mi només
us cal saber
que he habitat caus de cuc
en les diverses vides
que he cregut que vivia
mentre anava editant
rengleres de paraules
que sorgien del fred.

Dels molts anhels
que em posseïren,
a penes un record
dels que més m’angoixaven.
Mentre es va fent de nit,
torno al meu cau. I callo.

 

del poemari inèdit L’anhel de l’anèl·lid
fotografia pròpia: Parets creuades

Breu i tardana crònica de la presentació de “No ploris per Creüsa, Enees”

Parlant de la crònica de la presentació de “No ploris per Creüsa, Eneees”

Bloc de l'Antoni Casals i Pascual

Tampoc no es podrà dir que sigui això una crònica sinó més aviat un recull d’impressions. La primera, el retrobar-me amb els nervis de la presentació d’un llibre propi. Crec -bé, no ho crec, ho sé!- que des de “La mirada de la gàrgola” no n’havia presentat cap. Dels meus, vull dir. Des del 2007 he publicat almenys un llibre cada any i sempre m’ha semblat que no es pot abusar del personal, sobre tot dels amics i les persones de bona voluntat que compren els llibres que un escriu, posant-los en la tessitura d’haver d’anar a presentacions de poesia… Però amb aquest llibre, per algun motiu que segurament te a veure amb la seva gestació i com m’ha estat difícil decidir publicar-lo, m’he trobat amb la necessitat de fer-ne una presentació més formal.

També m’he retrobat amb un altre tipus de nervis: vindrà algú a la presentació? Et passes…

View original post 451 more words

Un poema de “swing”, el poemari pòstum de Francesc Garriga Barata

Sóc, com tants d’altres, dels que va arribar tard (i ara tot és massa tard) a la poesia de Francesc Garriga. El primer llibre que en vaig llegir va ser l’any 2003, Temps en blanc, publicat per Proa el mateix any. Sé que el vaig comprar el mateix any perquè he heretat del meu avi el costum de marcar la data en què em compro els llibres en la primera pàgina. Com si fos un ex-libris. No ho vaig fer, en canvi, amb La nit dels peixos, llibre del 2005 però que crec recordar que vaig comprar cap al 2008 o 2009. Del 2009 és precisament l’entrada en què vaig penjar per primera vegada un poema seu, de Temps en blanc, a Obstinacions . Posteriorment, vaig fer-ho amb un de La nit dels peixos, i més endavant vaig transcriure’n un extret d’un recull de poemes d’amor i desig que m’havien regalat. Si algú es pren la molèstia de clicar aquí, podrà accedir als tres poemes.

Ahir, Sant Jordi, vaig trobar-me de cara amb swing. El vaig obrir per fullejar-lo. Recordava alguns comentaris a la xarxa sobre el llibre. Vaig llegir tres o quatre poemes i vaig deixar anar un Hòstia, quin llibre més bo! Una expressió una mica infantil, ja ho sé… Una noia, al meu costat, amb un llibre mediàtic a la mà, em va mirar amb cara  de sorpresa. Jo vaig posar-me a la cua de pagar, i avui m’ha semblat que us havia de fer compartir un dels poemes. Un dels que m’han fascinat més.

per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.

Són lents els dies breus.

d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.

captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.

serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.

buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?

avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.

poema inclòs a swing, de Francesc Garriga Barata, col·lecció alabatre, la Breu edicions, 2015

Revisitant allò que un dia vam escriure

Una nova entrada al meu bloc “oficial”, parlant de la història d’un llibre propi que tenia una mica oblidat.

Bloc de l'Antoni Casals i Pascual

L'ANGOIXA DE LA FULLA ABANS DE CAURE El 2008 vaig presentar a un concurs literari, del que no en recordo el nom i que organitzava una editorial d’El Prat de Llobregat, un llibre que trencava una mica la línia del que fins aquell moment havia escrit i publicat. El llibre no va guanyar el premi, cosa que ja m’esperava, però l’editor es va posar en contacte amb mi dient-me que estava interessat a publicar-lo. El tracte era que ells editaven cent o dos-cents exemplars de l’obra (ara no recordo exactament la xifra) i ells m’organitzaven una presentació. A canvi, jo renunciava als drets d’aquella primera edició. Àvid de veure en llibre les coses que escrivia, vaig acceptar i vaig signar (crec recordar) una mena de contracte on s’especificaven aquells termes.

Els dies van anar passant i l’editorial no em deia res de l’estat de la publicació. Després de trucar-hi quatre, cinc, sis, deu vegades, vaig pensar que…

View original post 492 more words